Tot i els anys transcorreguts recordo l’afer de les ostres com si fos ahir. Era el dia de Nadal de l’any 1948, primer Nadal que passàvem a Sabadell, en el barri de Campoamor, construït recentment: tres blocs de pisos, majoritàriament habitats per treballadors de la SAIDA, fàbrica del sector cotoner, ubicada al carrer de Sant Pau, on treballaven els meus pares. Aquelles construccions totalment aïllades de la resta de la ciutat, vistes de lluny, semblaven un vaixell embarrancat al bell mig dels camps conreats pels pagesos de la Granja del Pas; la via del tren feia de frontera amb l’aeroport on, de tant en tant, s’enlairaven i aterraven avionetes que, contemplades des del menjador del nostre tercer pis, no deixaven de ser un espectacle innovador. Per accedir a aquell incipient barri usàvem dos camins: un que menava a la Creu de Barberà —immens fangar quan plovia— amb burots inclosos, i un altre, molt més estret però més transitat, que comunicava amb les cases del carrer Doctor Balari, un camí recobert de carbonilla per pal·liar el fangueig. Res de transport públic. Ah! I de cotxe, cap obrer no en tenia.
Dues foren les causes que impulsaren els meus pares a traslladar-nos de Ripoll a Sabadell: la primera, les penúries econòmiques de postguerra; l’altra, donar millors oportunitats laborals i educatives als seus dos fills. A ciutat la mare no hauria d’anar mai més al bosc a buscar feixos de llenya per cuinar i escalfar la casa i, el més important, els seus fills mai més no atalaiarien vaques a la muntanya. A la nova casa, més ben dit, al piset, podíem comprar carbó i llenya, tant per cuinar com per escalfar-nos, als proveïdors que, un cop per setmana, s’arribaven al barri. Ah! I teníem dutxa, (per descomptat, d’aigua freda!). Des del primer moment tota la família treballava. L’atur no existia. Aquell barri, comparat amb les coves de Sant Oleguer, era el paradís.
Si bé els primers llogaters d’aquells pisos, majorment vinguts d’arreu de Catalunya, eren obrers del ram tèxtil, tots els oficis hi eren representats. Ben aviat aquells tres blocs deixaren de ser solitaris. Les noves edificacions, majorment les ocuparen gent vinguda d’arreu de la Península. Des de la finestra del menjador, ja no podíem veure el camp d’aviació.
El meu pare, el dia abans de Nadal, acompanyà la mare a la plaça del mercat. Ho tenia decidit: abans dels canelons i el pollastre, criat en una gàbia instal·lada sobre l’exigu safareig, menjaríem ostres. Se sentia tot un senyor. Dit i fet: en compraren una dotzena. Però, una vegada posades a taula, calia obrir-les. Ningú sabia com fer-ho. A la taula, les eines més inversemblants embrutaven les tovalles. Primer un ganivet, després un tornavís, una forquilla i no sé quants estris més… Res de res. La impaciència començà a fer presència. La mare assistia a aquell espectacle sense dir res tot anant de la taula a la cuina perquè el gall rostit no es cremés. D’allò sí que estàvem segurs que en menjaríem. La mare recriminava al pare no haver preguntat com s’obrien les ostres.
-Si ho hagués preguntat, m’haurien pres per ignorant.
-I tant que ho havies de preguntar. Mira, baixo a preguntar-ho a la Quima. De ben segur que ella ho sap. Estic segura que, en els seus bons temps, quan amb el seu marit, anaven al Ritz en menjaven.
-Te’n guardaràs prou! – Estàs segur que això es menja cru?
-I tant.
Expeditivament, amb un cop de martell, el meu germà n’esclafà una. Excuso dir que era immenjable, atesa la trencadissa del nacre que tan fidelment protegia l’exquisida menja. Sense ni pensar-ho dues vegades, la mare agafà les ostres i les posà en una olla, tot dient:
—Si els musclos i les cloïsses s’obren en posar-les al foc, també s’obriran aquests “rocs”.
I tant que s’obriren. Així fou com ens varem menjar les ostres aquell primer Nadal. Ostres amb regust de decepció. Ostres que, no obstant això, mai més he degustat cuites. Mol·lusc amb què, els que ens agrada, fem festa grossa degustant-ne el singular sabor.
De llavors ençà, hem fet molt de camí; tant que, avui i ara, d’aquell incipient nucli de Campoamor, sols en resta el nom. La meteòrica expansió de Sabadell tot ho ha transformat. De ben segur que, dels primers habitants o dels descendents, deuen residir-n’hi ben pocs. Del camí negre, els canyars, els burots, el primer nucli franciscà i les catifes del Corpus fetes pel jovent, sols en queda el record. Història d’un Sabadell que, des que m’hi varen empadronar, ha passat de 50.000 habitants, a més de 200.000. No obstant això, estic orgullós de viure en una ciutat-poble. Ciutat on, tot i la brutal transformació, encara s’hi pot viure còmodament. Viure i a l’ensems formar part de la gran família cultural i cívica que tan generosament m’ha transformat en sabadellenc. I si bé el refrany diu que “A Sabadell, cadascú va per ell”, congratulem-nos que, malgrat els avatars de tota mena, puguem continuar presumint de la nostra singularitat. Afortunadament, hem fet molt de camí des d’aquell Nadal del 48, en què les ostres, me les vaig menjar bullides.
“Afortunadament, hem fet molt de camí des d’aquell Nadal del 48, en què les ostres, me les vaig menjar bullides”
