Sovint sentim parlar del fracàs escolar, però potser no hem aprofundit suficient en el tema: d’una banda, educació i societat s’alimenten mútuament, i de l’altra cada societat és resultat de les què ens han precedit. L’educació, per tant, és la llavor per a crear una societat nova amb altres valors.
El fracàs escolar sovint s’accepta com a sinònim de fracàs acadèmic però, potser hem de canviar el punt de vista, i entendre’l com a fracàs del sistema escolar i/o educatiu. Com una oportunitat per obrir-se a noves mirades.
Caldria desmuntar el sistema social i educatiu, per veure totes les peces i així poder analitzar-les, i trobar les raons profundes per donar-li la volta. D’aquesta manera, mirant des “de dins”, podrem observar el perquè de tot plegat.
“Si mires dins, despertes, si mires fora, somnies”.
Els sistemes educatius reglats, com els entenem actualment, són joves, com diu Xavier Melgarejo, autor del llibre ‘Gracias, Finlandia’. El primer país que en va establir un va ser Prússia, motivada per l’educació militar: preparar els joves per a la guerra. Interessava transmetre sobretot uns valors jeràrquics i una discplina.
A continuació, la República francesa, al segle XIX, amb les idees sorgides amb la Il.lustració. L’escola pública potencià la racionalitat i l’assoliment d’informació intel.lectual com a camí per a l’evolució de l’individu i de la cultura.
Amb la industrialització, s’ha defensat l’escola com una eina per a preparar treballadors i professionals; i se l’ha vist com un projecte empresarial, no un humà, que és del què es tracta.
Amb el temps s’ha anat evolucionant en alguns àmbits: s’han adaptat els curriculums s’han acceptat les noves tecnologies, com els mitjans audiovisuals i internet. Tanmateix, el sistema educatiu continua mostrant mancances. Però què és un sistema.
Un sistema és un objecte o cos complex, els components del qual es relacionen com a mínim amb algun altre component.
Potser és el moment en què cal veure si les parts vinculades al sistema educatiu estan prou enllaçades, si es poden fer més sinapsis entre elles; o, simplement si l’educació contempla l’ésser humà com a sistema, atenent a totes les seves esferes. Einstein ja deia que no es pot trobar la solució a un problema des del mateix punt on s’està situat. Cal obrir la Consciència.
Potser necessitem establir lligams entre el tipus de societat del segle XXI i els infants i joves, dotant-los de capacitats i competències per habitar el món que els hi deixem. Potser estem vivint un desequilibri entre les necessitats dels alumnes, les metodologies, les institucions, la realitat social i tecnològica actual i el saber fer dels professionals encarregats de l’educació. Però sobretot ens manca concebre l’ésser humà en tota la seva complexitat i donar espais dins l’àmbit acadèmic. Per a poder créixer humanament i cultural cal desenvolupar totes les capacitats i reconèixer els diferents registres de l’ésser humà.
Per començar tenim dos hemisferis cerebrals, que no es treballen equilibradament, donant major importancia a l’hemisferi esquerre en el sistema educactiu. Encara ara es pot sentir parlar de matèries “maries”, considerades de menys valor, les quals atenen precisament les capacitats de l’hemisferi dret. Aquesta nomenclatura, a més a més, denota una visió femenina que inconscientment és rebuda com a inferior. Si optem per la mirada que ofereix l’hemisferi dret, tindrem a altres informacions i podrem començar a crear una realitat econòmica, social i educativa diferent i més rica. Aquest hemisferi té una visió holística, i ens ajuda a connectar amb l’emoció i l’intuïció, la creativitat, a establir relacions, a buscar semblances i treballar des de la simultaneïtat.
Coordinant-los tindrem les llavors per sortir de la crisi sistémica, económica, de valors, mediambiental, social en la què ens trobem: un pas cap a un desenvolupament com a cultura, civilització i fins i tot com a gènere humà. La solidaritat, l’ètica, els valors humans, l’empatia, l’art, la sensibilitat i l’espiritualitat serien el resultat a la nostra autèntica FAM.
Deixariem de veure’ns com a individus apartats, conduïts per la por a la diferència, i podriem apropar-nos al medi natural, al veïnatge, als països llunyans, a concepcions religioses diferents a les pròpies. Tindriem la possibilitat de copsar la relació i connexió entre les parts que formen el tot, la VIDA. El Tot sempre és superior a les parts.
¿Entenem, col.laborem i acceptem tota la complexitat i globalitat de l’ésser humà en el nostre sistema educatiu? Entenem que aquest desequilibri social, econòmic, mediambiental pugui ser fruit d’aquesta possible ignorància? Tot l’exposat és una proposta fruit de la il.lusió sincera per trobar sortides i alternatives, poder abandonar les actituds de crítica, queixa, culpa i derrotisme constant, que no deixen de ser inútils i desagradables, i poder avançar en la construcció d’un món millor.
“Per a poder créixer humanament i cultural cal desenvolupar totes les capacitats i reconèixer els diferents registres de l’ésser humà”.
