Opinió

Cinc anys després

Quan, cinc anys enrere, estrenava els vuitanta , portava a aquestes planes un text de Henry Miller escrit quan l’autor nord-americà havia arribat a la mateixa fita. És un text sucós que comença amb aquestes paraules: “Si als vuitanta anys no estàs tolit ni invàlid i frueixes de bona salut, si encara gaudeixes d’una bona caminada i d’un àpat saborós, si dorms sense pastilles, si els ocells i les flors, les muntanyes i el mar et segueixen inspirant, ets d’allò més afortunat i hauries d’agenollar-te cada matí i cada vespre per donar gràcies al Senyor per mantenir-te en forma”.

Si aleshores podia subscriure totalment les paraules de l’escriptor tan vitalista, heus aquí que ara, cinc anys després, ho haig de fer amb certa reserva, sobretot pel que fa al gaudi d’una bona caminada, que ja no està al meu abast, però certament encara puc donar gràcies al Senyor per com em van les coses. Saber envellir és tot un art que cal exercitar tan bé com es pugui; un estat que ens dóna saviesa, tal com els autors de l’antiguitat clàssica ens ensenyaren. Seguint Miller, aquest clàssic modern, cal viure el present, repartint amor i amistat i essent comprensius amb les debilitats humanes, tenint en compte, segons les seves paraules, que “el més alentador d’envellir amb gràcia potser sigui la capacitat cada dia major de no prendre’s les coses massa seriosament”.

Hi ajudarà la pròpia experiència acumulada al llarg de la vida i, probablement, el toc d’escepticisme i de relativisme que se’n desprenen i que ens fan posar en qüestió il.lusions vanes i miratges enlluernadors alhora que ens reforcen les conviccions fermes que ens hàgim pogut forjar tot exercint el nostre enteniment i la nostra llibertat: “el problema – afegia Miller – consisteix en mantenir-se lliure i fer només allò que un vol.” Si em permeteu alguna confidència personal, a la manera de Michel de Montaigne (“així, lector, sóc jo mateix la matèria del meu llibre”), us explico de quina manera pot organitzar-se la vida un vell atent als nostres dies.

Crec, per començar, que cal sotmetre’s a una certa autodisciplina per tal de mantenir en forma, si ja no les nostres cames, sí la ment, que és el principal. Per posar un exemple gràfic, faria un paral.lel amb una regla monàstica i exerciria – diguem’ho així – de monjo laic: d’antuvi, tenir reglada l’activitat diària. Així, llevar-se i anar a dormir sempre a la mateixa hora, cosa que a més va bé per la salut; i destinar un temps per a cada cosa: menjar i dormir, és clar, però també passejar una mica, llegir (amb un llapis a l’abast per prendre notes), escriure, escoltar música, fer els mots encreuats i –per què no?—resar i meditar…

Podria ser un model, però no pas l’únic, és clar; en tot cas, aprofundim-hi una mica. Menjar i dormir amb austeritat i temprança, sense atipar-se massa (és a dir, menjar poc i pair bé) i descansant les set o vuit hores aconsellables; passejar, prendre l’aire i el sol, tal com el nostre clima benèvol ho permeti, però sense fatigar-se; llegir per plaer i per formació, tot mantenint l’interès pel que succeeix al món, incluint tant llibres com diaris; escriure, si és que s’hi té inclinació, o escoltar música si s’hi té afició: clàssica, òpera, opereta, jazz…, avui hi ha mitjans de tota mena per aconseguir-ho; resoldre els mots encreuats o el sudoku o un entreteniment semblant, que a més va bé per exercitar la ment; meditar i exercir la introspecció, que retrobar-se amb un mateix és cosa aconsellable…

Afegeixo algunes connotacions. El que cal, sobretot, és viure en pau amb un mateix i amb els altres; del Segle d’Or ens arriba aquella fòrmula de fray Luis de León: “…y a solas su vida pasa, /ni envidiado ni envidioso”; altrament, podem viure l’interior en plenitud i amb aparença de vida plàcida: Eugeni d’Ors parlava així d’”Apa”, el dibuixant noucentista: “Oh, una vida regular i quieta, al servei d’una ànima irregular i inquieta!…” En el cas de l’escriptura, podem fer nostres les paraules de Pere Gimferrer en el seu darrer llibre de poemes “El castell de la puresa”: “…saber que som és viure de l’incendi dels mots”, perquè les paraules, els mots, certament, ens poden projectar més enllà i es poden encendre en el món de la imaginació, transportar-nos a infinites sensacions; no cal ser poetes eximis, Tomasi di Lampedusa (l’autor de “Il Gattopardo”) aconsellava a tothom que, ni que fos de manera parcial, escrivís les seves memòries (el seu exemple fou el relat “Els llocs de la meva infància”). Si m’ho permeteu una vegada més, sobre això puc aportar el testimoni d’aquests 1.286 articles publicats al llarg de 35 anys d’aquesta sèrie de “La Mirada”, testimoni modest però constant d’aquesta dedicació.

En fi, hi ha moltes maneres d’organitzar-se la vida, segons tarannà, gustos i circumstàncies; que cadascú ho faci com li plagui, però avui simplement he tractat de donar-ne un exemple per si pot ser útil per algú, sense més pretensions: penseu que, com el llibre d’assaigs de Montaigne, “aquest és, lector, un article de bona fe”.

“Saber envellir és tot un art que cal exercitar tan bé com es pugui”

Comentaris
To Top