L’escàndol de la setmana ha estat la publicació dels clients de la delegació suïssa del banc HSBC. Tot prové d’Hervé Falciani, extreballador de la delegació suïssa del HSBC (Hong Kong and Shangai Banking Corporation), que va fugir enduent-se una llista amb milers d’aquests clients defraudadors fiscals. La llista inclou uns 2.700 clients espanyols, que han defraudat la hisenda pública. Molts noms són coneguts, incloent banquers, empresaris, esportistes, artistes, etc. Es calcula que els diners d’aquests clients espanyols sumaven uns 1.800 milions d’euros. Tot plegat ens condueix a algunes reflexions sobre la gestió del frau fiscal que fa l’actual govern espanyol i a la seva incidència en les actualment migrades arques públiques.
Es calcula que el frau fiscal a Espanya responsabilitat de les grans empreses i grans fortunes ronda els 45.000 milions d’euros anuals. Només dues de les 35 empreses de l’Íbex no tenen filials a paradisos fiscals, sumant entre totes 467 filials. Per tant, els 1.800 milions d’euros dels clients espanyols d’HSBC són només una petita part. A Suïssa hi ha més de 400 bancs, on el Swiss Bank i l’UBS per si sols ja representen més del 30% dels dipòsits. L’HSBC és un banc més i no precisament el més gran banc amb delegació a Suïssa.
Investigar els diners ocults d’espanyols a Suïssa és gairebé impossible. Si l’Agència Tributària espanyola demana informació, des de Suïssa es respon que la Constitució suïssa garanteix el secret bancari. Si un jutge espanyol demana informació, des de Suïssa responen que el frau fiscal no és delicte al seu país i que, per molt que ho sigui a Espanya, no poden informar d’una cosa que no és delicte a Suïssa.
L’article 305 del Codi Penal espanyol esmenta el delicte fiscal com la defraudació a la hisenda pública d’una quantitat superior als 120.000 euros, entès com a diners no pagats en impostos. En principi, els 2.700 clients espanyols d’HSBC han comès un delicte. Però el mateix Codi Penal estableix que si s’arriba prèviament a un acord amb l’Agència Tributària, no hi ha delicte. I això és el que ha passat amb aquests clients. No hi ha processos penals oberts, sinó simples acords amb l’Agència Tributària. I com que aquesta depèn del govern, és el govern qui pot evitar un procés judicial contra els defraudadors fiscals.
La família Botín, propietària principal del Banc de Santander, tenia ella sola uns 2.000 milions d’euros a l’HSBC. Al final, va arribar a un acord amb l’Agència Tributària on pagant uns 220 milions d’euros (poc més del 10% dels diners amagats, i molt lluny de la quota o impost que haurien d’haver pagat), quedava tot regularitzat. És un percentatge molt semblant a l’amnistia fiscal promoguda pel govern del PP al 2012, quan pagant un 10% tot quedava perdonat.
La paradoxa és que si li robem una cartera a algú amb 500 euros anirem directes a la presó. I encara que tornéssim els diners, no ens lliuraríem de la presó. Amb el frau fiscal, només pagant una miqueta de la part “robada” (defraudada), no passa res. És un cas claríssim de desigualtat de tracte entre la ciutadania espanyola.
El govern espanyol té la “llista Falciani” des de l’any 2010. Amb la ministra socialista Elena Salgado, van optar per negociar i veure què treien. El govern del PP va frenar algunes negociacions i va tancar la porta a tot procés judicial. De fet, van posar una amnistia fiscal que només va recuperar 1.200 milions d’euros. I ara, dels 2.700 clients espanyols de l’HSBC només ha cobrat uns 30 milions d’euros, un cop descomptats els diners pagats per la família Botín.
Quan el PP parla de transparència, hauria de dir-nos quines són les persones d’aquesta llista, i no pas saber-ho per la premsa. L’estafa massiva a la ciutadania que és aquest tipus de frau fiscal no es mereix un tracte de favor pel govern. I és que amb 45.000 milions d’euros recaptats de més cada any, no hi hauria cap retallada enlloc, sent Espanya un país financera i fiscalment molt més fort.
“el frau fiscal a Espanya ronda els 45.000 milions d’euros anuals”
