Opto per tractar en aquesta ocasió de dues qüestions dispars i que no per això no tenen necessàriament res a veure l’una amb l’altra…
1.- De les representacions teatrals que he tingut ocasió de veure darrerement, la que més m’ha impactat ha estat sens dubte ‘L’orfe del clan dels Zaho’, atribuïda al dramaturg xinès del segle XIII Ji Junxiang. La posada en escena que en fa l’Oriol Broggi, així com la interpretació i el text sobre el qual l’obra se suporta, mereixen el qualificatiu d’excel·lents. La venjança és el motor que mou els personatges en una història que és plena de suïcidis que ens aproximen a la comprensió de la filosofia dels orientals quant a les qüestions d’honor. La història -basada en fets esdevinguts en el regne de Jin durant el període convuls i de canvis dels Regnes Combatents (475-221 a. C.)-, parteix de l’exterminació d’un dels clans (el dels Zaho), del que n’ha quedat un únic supervivent (l’orfe), al qual un metge, fidel servidor dels Zhao, salvarà. L’orfe creixerà amagat darrere una identitat falsa i tutelat per dos pares que no ho són. Quan l’orfe complirà vint anys, coneixerà la seva vertadera història. Serà llavors quan venjarà la mort dels seus avantpassats. Malgrat que la trama de l’obra és aparentment senzilla, la força del text li confereix una dimensió singular. Un text que en ocasions se’ns fa especialment proper com, per exemple, quan assistim als diàlegs entorn el bé i el mal, o de la corrupció que acompanya al poder. En resum: una obra que no hauríem de perdre’ns i que ens és presentada com si d’un conte poètic es tractés amb un muntatge escènic simple, però evocador. La suggestiva música i actuació en directe del capdavanter de La Troba Kung-Fu, Joan Garriga, no fa més que arrodonir l’espectacle.
2.- Amb un bon amic encetem diumenge al matí, una tranquil·la conversa. Ens endinsem en les circumstàncies que es donen avui tant en la política espanyola com en la catalana i que ens han conduït fins als desencontres en els quals estem instal·lats. No triguem en centrar la nostra atenció en la poca credibilitat i confiança que, en general, ens mereixen els polítics, i que considerem són factors que eixamplen el distanciament que es dóna entre ells i la ciutadania. Una ciutadania que possiblement ‘passa’ de les pràctiques polítiques que avui sovintegen, no per això ‘passa’ de la política. Coincidim que no hi ha remeis màgics per donar el tomb a aquesta situació. Tanmateix pensem que, d’una banda, s’imposa emprendre un procés urgent de regeneració de la democràcia que indefectiblement ha de passar pel fet que des de les instàncies de govern, i des dels partits polítics, es sigui permeable quan es tracta d’escoltar i donar resposta a les demandes que des de la ciutadania s’expressen. De l’altra, que per part dels dirigents de les institucions i dels partits polítics cal aplicar un exercici d’honestedat extrema, que els hauria de portar a assumir també les responsabilitats que de l’exercici dels seus càrrecs se’n poguessin derivar. Arribats a aquest punt, el meu contertulià em fa notar que l’esperança que hi hagi polítics disposats a assumir responsabilitats per actes o actuacions per ells adoptats o coneguts és pura utopia.
I em planteja una doble pregunta: ¿què ha de fer, per exemple, el president del govern espanyol Mariano Rajoy pel que fa als casos de corrupció que afecten de ple el seu partit? La resposta és evident: continuar com vulgarment es diu, traient-se el mort de sobre, perquè en el moment que acceptés algun tipus de vinculació personal o de partit amb aquests casos, no li quedaria cap més alternativa que la de dimitir, o allò que és el mateix, la de suïcidar-se políticament parlant. I aquest és un peatge que cap polític –ni d’allà, ni d’aquí— no sembla disposat a pagar, amb l’esperança que el temps passi i que el soroll mediàtic es calmi. No s’adonen, però, que tard o d’hora, d’una o altra manera, algú els n’acabarà passant la factura. ([email protected])
“Una ciutadania que possiblement ‘passa’ de les pràctiques polítiques que sovintegen, però no per això ‘passa’ de la política”
