- La saturació política per culpa de les campanyes electorals ha tapat altres qüestions no pas menys importants per a molta gent. I moltes d’elles estan passant en l’àmbit educatiu. En aquestes setmanes estan tenint lloc les proves de nivell a tercer curs de primària, implantades amb la LOMCE, la nova llei d’educació, coneguda com a “Llei Wert”. A moltes escoles, mares, pares i docents s’han plantat i no volen fer-les, mentre d’altres sí les tiren endavant. Alhora, també per aquestes dates s’estan fent les proves del massa famós “Informe PISA”, promogut per l’OCDE. Aviat arribarà la sel·lectivitat, i al proper curs hi haurà les proves de tipus “revàlida” per assolir la graduació en ESO i en Batxillerat. Tot plegat conforma un panorama de multitud d’exàmens amb una única intenció: averiguar el nivell de coneixements apresos pels alumnes durant les seves diferents etapes al sistema educatiu.
- Malauradament, tants exàmens i proves, tan diversos i dirigits per administracions molt diferents, s’obliden d’un element fonamental i bàsic: ser persones. Aquestes proves no permeten saber si els nostres infants i adolescents són persones o només màquines d’adquirir i aplicar coneixements. Ningú busca saber si els nostres infants i adolescents seran persones cíviques, amables, solidàries, preocupades positivament per la seva ciutat o poble, pel seu país i per les seves respectives societats.
Tanta prova de coneixements acaba generant una tensió competitiva. Tothom vol saber quins països, comunitats autònomes, poblacions i escoles són millors en llengua, lectura, matemàtiques, ciències, etc. Al final, tot és competició i competència, un valor molt dubtós com a eina per generar millors futurs. Cal tenir en compte que el valor “competició” (o competència), és l’antítesi de valors com “cooperació” o “col·laboració”. I la competició acaba sent la base de l’individualisme. Així, no s’acaba de veure clar com poden construir-se societats més justes i amb més igualtat de drets i d’oportunitats entre les persones.
De fons, plana la realitat que pateixen els centres educatius: reclamem que les escoles omplin de molts coneixements a infants i adolescents, alhora que també reclamem que els eduquin. De mica en mica, desapareix l’obligació real de famílies i del conjunt de la societat d’educar-los, carregant la tasca al sistema educatiu. La societat i moltes famílies han desistit del seu paper educador, però tampoc formen part de la instrucció, de l’aprenentatge de coneixements d’infants i d’adolescents. Aleshores, tard o d’hora el sistema educatiu acabarà explotant, per impossibilitat d’assumir tantes tasques.
Potser és hora de començar a valorar si necessitem alts nivells de matemàtiques i llengües, o potser ens cal fer més persones a infants i adolescents. Avaluem coneixements però no fem res sobre el consum d’alcohol i altres drogues, ni tampoc sobre molts comportaments incívics o de risc. Masclismes, xenofòbies i altres odis al diferent no apareixen, mentre valorem potser excessivament els coneixements científics i lingüístics. No sembla massa útil una societat farcida de llicenciats universitaris o tècnics d’alt nivell si és una societat individualista i competitiva, on la solidaritat i el treball cooperatiu vagin desapareixent.
Sobrevalorem l’informe PISA, que sorgeix de l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics, formada pels 34 països més desenvolupats). No s’entén per què una entitat d’aquest tipus ha de determinar quins són els criteris per avaluar els nostres infants i adolescents. I això que el lema de l’OCDE és “millors polítiques per millors vides”.
Sovint confonem les nostres prioritats com a societats però també com a famílies i persones. Potser ens equivoquem atorgant prioritats. Cal tenir un determinat nivell de coneixements, però potser és més important assolir millors persones. Cal instrucció, però és determinant per al nostre futur una millor educació.
“Aquestes proves no permeten saber si els nostres infants i adolescents són persones o només màquines d’adquirir i aplicar coneixements.”
