Aquests darrers dies han coïncidit tres informes de Càritas del Vallès Occidental, de l’Obra Social de La Caixa i del Fons Monetari Internacional (FMI). Per l’autor de cada informe ja ens podem imaginar què explicaran. I hi ha una certesa claríssima: quan més proper s’està a la realitat quotidiana de la gent, més s’encerta en l’anàlisi i en les possibles propostes de solució dels problemes.
Càritas de la diòcesi de Terrassa (que comprèn el Vallès Occidental i l’Oriental) ha presentat el seu informe sobre l’any 2014. Ha atès gairebé 78.000 persones. Ha repartit 5’4 milions de quilos d’aliments. 9.700 persones han rebut roba i, a més, s’ha fet formació ocupacional i intermediació laboral. El seu director general, Salvador Obiols, ha donat un titular demolidor: “estem a l’època dels treballadors pobres”. És a dir, que tenir feina ja no garanteix sortir de la pobresa. I situa com a causes que perpetuen la pobresa l’increment accelerat de la desigualtat social, la dualització i precarització del mercat laboral, la vulneració de drets, la manca d’habitatge, l’infrahabitatge o l’exclusió sanitària.
L’Obra Social de La Caixa ha presentat l’estudi “Infantesa, pobresa i crisi econòmica”. Les conclusions del personal investigador són terribles. Ens inunden amb una tempesta de dades que, bàsicament, demostren que la pobresa avui té una gran incidència entre la població infantil i adolescent. I és un sector de la població particularment vulnerable en no tenir recursos per si mateix per tirar endavant en la vida. Només una dada: en els darrers 4 anys, el 44% dels infants han viscut o viuen en situació de pobresa (ingressos inferiors a 632 euros mensuals en una família de dos adults i dos infants).
Tothom sap que tant Càritas com l’Obra Social de La Caixa no són organismes sospitosos de ser d’esquerres, ni lligats a l’oposició als governs conservadors català i espanyol. I encara menys són perillosos comunistes que volen acabar amb el model econòmic neoliberal que regeix Europa i el món. Per tant, cal tenir molt en compte l’anàlisi de la realitat que duen a terme, molt a tocar d’ella, destacant el paper de la pobresa i de les desigualtats en les nostres societats.
Simultàniament, des dels despatxos luxosos i llunyans del FMI ens arriba un informe amb el nom “Declaració final de la missió de la consulta de l’article IV de 2015”. L’informe diu que és fruit de la visita que una delegació del FMI ha fet a Espanya per veure la situació. L’anàlisi que fa el FMI dibuixa un país a l’estil de com el pinta Mariano Rajoy: ja no hi ha crisi i només tenim una mica més d’atur del compte. I com no pot ser d’una altra manera, el FMI proposa tot el que cal fer per solucionar els problemes d’Espanya. Primer cal fer una reforma laboral més dura, acabant amb els convenis col·lectius, abaratint l’acomiadament de totes els contractes, en especials dels fixs, i fer més fàcils i barats els acomiadaments massius (ERO). Les petites i mitjanes empreses no poden endeutar-se, i cal continuar baixant sous perquè la competitivitat espanyola ha de venir per sous baixos.
També parlen de millorar la competència entre les PIMES (dels grans sectors com la banca, les obres i serveis públics o l’energia, no diuen res). Proposen igualment reduir l’impost de societats, especialment a les grans empreses. Cal seguir ajudant els bancs, perquè tenen massa morositat i amb els baixos tipus d’interès guanyen pocs diners. Cal acabar amb el màxim de casos amb IVA reduït (se suposa que es refereixen a coses com el pa, per exemple). I finalment, ens proposen incrementar els copagaments en sanitat i educació, alhora que hauria d’augmentar la competència fiscal entre comunitats autonòmes (és a dir, cal una competència a la baixa dels impostos).
No cal afegir res més. Possiblement s’acabarà fent més cas de les propostes del FMI. Però, tristament, aquests propostes no faran més que donar la raó i empitjorar tot el que expliquen Càritas i l’Obra Social de La Caixa.
“Estem a l’època dels treballadors pobres, és a dir, que tenir feina ja no garanteix sortir de la pobresa”
