Estem assistint a la tercera revolució tecnològica dels últims dos-cents anys. El vapor i posteriorment l’electricitat van possibilitar la substitució de la força del treball animal per les fonts d’energia fòssil. Lluny queden les escenes de cavalls o altres animals en les feines del camp, en el transport, en activitats militars, etc.
L’electrificació va facilitar la mecanització de processos productius i la urbanització. Els camps es van despoblar i la població es va concentrar al voltant de les noves fàbriques. Aquestes masses obreres, una nova classe social, es van convertir més tard en productores i al seu torn en consumidores. En efecte, amb les noves tecnologies, aviat van arribar productes i serveis innovadors, però tan cars que gairebé ningú podia adquirir-los. La producció massiva, que també la tecnologia possibilitava, reduïa el cost fent assequibles aquests productes a la majoria de la població. Les masses obreres, per imperatiu de l’estructura de costos, aviat es van convertir també en masses consumidores, i la classe mitjana va passar a ser el grup social més preponderant i emprenedor.
No ha d’estranyar que amb cada fase d’innovació tecnològica sorgissin grups que vivien aquestes irrupcions com una cosa destructiva, antinatural i amenaçant. Alguns grups consideraven que era necessari acabar amb la nova tecnologia per preservar l’ordre social. Es provocava per això el descarrilament de trens, o per exemple, el sabotatge de maquinària tèxtil en considerar-la culpable de la disminució dels llocs de treball.
L’actual tercera revolució tecnològica i l’anomenada tecnologia de la informació i de la comunicació, està provocant també tensions, desequilibris socials i injustícies. Amb la robotització, les masses obreres ja no són necessàries per a produir. Les fàbriques automatitzades necessiten tan sols d’uns pocs informàtics i tècnics mecànics. Així doncs, l’ocupació lentament desapareix i la classe mitjana es precaritza.
L’estat del benestar, un sistema que tracta de defensar aquesta classe mitjana amb l’ajuda de subsidis d’atur, pensions i altres serveis socials com sanitat i educació, carrega sobre els estats tot el pes d’una estructura econòmica que poc a poc es desvincula de les necessitats socials. Per això els estats s’endeuten amb corporacions financeres que cada vegada són més poderoses. Però a qui serveixen aquestes corporacions? Potser no es conegui molt bé quins són els que estan darrere d’aquestes fortunes, però el que sí se sap és qui resulta perjudicat: la meitat de la població mundial … almenys.
El creixement econòmic que s’albira no suposa però un augment de l’ocupació. S’incrementa de manera estructural la desigualtat, condemnant milions de persones a l’exclusió. El Papa Francesc va fer una crida perquè la riquesa serveixi la humanitat, i no perquè la governi. «Hem de buscar solucions -va afegir- que vagin més enllà de la mentalitat de l’estat del benestar».
Malgrat tot, crec en la capacitat humana per superar qualsevol situació per desesperada que aquesta sigui.
“Malgrat tot, crec en la capacitat humana per superar qualsevol situació per desesperada que sigui”
