No anaven gaire desencaminats els cartells electorals de CiU a les darreres eleccions autonòmiques de l’any 2012. Corrien força acudits per la fotografia que il·lustrava aquests cartells, amb Artur Mas fent un posat com de Moisès, liderant Catalunya cap a la terra promesa de la independència. La campanya no va anar bé i CiU va passar de 62 diputats a 50. Des d’aleshores, hem passat tots els enrenous del possible referèndum que va ser repetidament prohibit pel govern del PP. Al final, vàrem tenir el succedani de la consulta del 9 de novembre de 2014 que va anar força bé. Incomprensiblement, Artur Mas no va saber capitalitzar aquest èxit. En lloc de convocar immediatament unes eleccions al Parlament de Catalunya, en clau plebiscitària, es va dedicar a marejar la perdiu. I a hores d’ara, nou mesos després del 9-N, la perdiu està més marejada que mai.
El propi Artur Mas ha afirmat que el 27 de setembre hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya. I diu que seran plebiscitàries, en el sentit que hi haurà en joc optar per una Catalunya independent. Per molt que es digui, qui decidirà si són eleccions plebiscitàries serà la ciutadania, en funció de què decideixi votar. Tot plegat tenint sempre en compte el planteig de les diferents forces polítiques que s’hi presentaran. I aquí continuen els moviments polítics per tot arreu.
Artur Mas ha presentat la proposta de fer una llista “del” president o “amb” el president, que pretén aglutinar la societat civil independentista. El rerefons de la maniobra és liquidar a la seva competència més directa. Si ERC no se suma a aquesta proposta de Mas, la situaran com a la “dolenta” de la pel·lícula, que posa en dificultat el projecte independentista per pur partidisme. Aquesta tesi té un greu problema de partida: considera que el principal adversari electoral d’Artur Mas és ERC. I no és així. Alhora, Mas ha reclamat a les entitats independentistes Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural que se sumin a la seva proposta de llista independentista. Amb aquesta maniobra, Artur Mas situa aquestes entitats en un mal pas: si accepten, se supediten a l’estratègia de Mas, i si es neguen, poden quedar com a “males patriotes”. I no s’entén res de tot plegat. La raó és que només s’entenen totes aquestes maniobres si es pensa en clau de supervivència política d’Artur Mas. Totes les enquestes -velles i noves- donen a CDC un resultat entre els 30 i els 35 diputats (i entre el 20% i el 24% dels vots). És tot un daltabaix quan al 2012 van obtenir 50 diputats i el 31% dels vots. Així doncs, no sembla molt ètic el planteig de CDC i d’Artur Mas. Dóna la impressió que es fa el que sigui per tal de no estrellar-se electoralment.
Però les coses és compliquen últimament força per a CDC i per a Artur Mas. L’acord tancat entre Podemos i ICV, a la que podrien sumar-s’hi algunes forces més com el Procés Constituent de la monja Forcades, situaria aquesta coalició com el principal rival de CDC. Algunes enquestes donen a aquesta coalició d’esquerres la victòria a les properes eleccions autonòmiques. I el planteig polític d’aquesta coalició no serà gens plebiscitari en clau independentista, sinó que posarà l’accent en un canvi de model econòmic i social, sense més retallades ni patiments per a les classes treballadores.
Per aquesta raó, hi ha la possibilitat que les eleccions al Parlament de Catalunya no siguin el 27 de setembre, sinó que coïncideixin amb les eleccions generals quan les convoqui Rajoy. Amb un planteig d’enfrontament Catalunya-Espanya, sectors de CDC veurien més senzill aglutinar el vot nacionalista català. I és que tot sembla indicar que la campanya de PP i Ciutadans estaria centrada contra el nacionalisme català i contra Catalunya. Res és millor que l’espanyolisme radical per incrementar les files de l’independentisme català. Però molt possiblement guanyarà les properes eleccions qui les centri en millorar la vida de les persones, independentment de la seva orientació nacional.
“Només s’entenen totes aquestes maniobres si es pensa en clau de supervivència política d’Artur Mas”
