Ara que fa bon temps tot convida a passejar, que és una manera ordenada de conèixer allò que ens envolta i una pràctica més vella que l’anar a peu. Sortir a passejar incita a badar, a pensar, a fixar-nos en les coses més dispars i, alhora, és un exercici moderat i higiènic en la mesura que ens toca l’aire i el sol i ens fa moure les cames. No s’ha de confondre, però, el passeig amb la cursa, l’excursió o el viatge, que requereixen un estat d’ànim o un esforç diferent; tanmateix es pot practicar pel camp o per la ciutat, però sempre serà una manera reposada i reflexiva de moure’ns.
La notícia més remota del passeig la trobem en el llibre del Gènesi, a la Bíblia, al capítol tercer del qual s’explica que Déu es passejava pel jardí a l’aire fresc del dia, quan va enxampar Adam i Eva amagats perquè no els veiés: havien menjat el fruit prohibit i s’havien adonat que anaven nus; era una passejada de bon matí que presagiava totes les altres.
Que el passeig convida a pensar ens ho confirmen les passejades que feien el savi Aristòtil i els seus deixebles a la Grècia antiga: eren els peripatètics, que reberen aquest nom perquè filosofaven anant amunt i avall del “peripatos”, de l’avinguda. A l’Edat Mitjana nasqué la invenció genial del claustre dels monestirs, que permetia passejar sense sortir de casa tot donant voltes i a l’aixopluc de possibles pluges: la pràctica de la meditació estava assegurada.
Si fem un gran salt en la història i ens situem al segle XVIII, trobem bons exemplesde la teoria del passeig en els enciclopedistes francesos de l’època. Diderot escriuria “El passeig de l’escèptic”, i a més passejava cada dia a les cinc de la tarda, fes el temps que fes, pel Palais-Royal; el seu amic Rousseau escriuria “Les meditacions del passejant solitari”, i és famosa la seva passejada de París a Vicennes, el 1749, per anar a visitar Diderot, que estava pres en aquell indret: un episodi que novel.là fa uns anys el professor Antoni Marí amb molta traça.
És curiosa l’afició dels autors francesos per escriure sobre el passeig. Al segle XIX trobarem Balzac, autor d’una “Teoria del passeig”; Stendhal, autor d’uns “Passeigs per Roma”; o Baudelaire, autor de “Spleen de París”, divagacions líriques sobre el tema. Al segle XX, un llibre cabdal sobre el passeig és “Le piéton de París”, de Léon-Paul Fargue, una passejada exhaustiva per la ciutat, com també ho és el “París” de Julien Green, que proposa “una llarga passejada sense cap objectiu, una d’aquestes passejades en les que un no troba res d’allò que busca, sinó moltes coses que no buscava”, talment com les passejades a l’atzar que feien els surrealistes, a veure què sortia, una pràctica que Breton aplicarà a la seva novel.la “Nadja”.
Un bon costum que recomano quan es visita una ciutat desconeguda és perdre’s pels carrers i així anant descobrint coses, lluny dels itineraris turístics; més enllà dels museus i monuments, els carrers són els grans mestres de la sorpresa i la troballa i on es respira l’aire inconfusible de cada ciutat. Cosa que no treu l’obligada passejada per avingudes i altres indrets reconeguts: posem-hi la Devesa o el barri jueu de Girona, els Champs Élysées o els bulevards de París, els passeigs de Recoletos o del Prado de Madrid, i tants d’altres.
De Barcelona prefereixo el to senyorívol i amable de la Rambla de Catalunya, i quan evoco la meva infantesa se m’apareixen el Parc de la Ciutadella i les muntanyes de Montjuïc i el Tibidabo, amb dies inoblidables al Zoo, als espectacles infantils al Poble Espanyol o a les atraccions i els miralls deformants. De Sabadell, és obvi, el Parc Catalunya o la Rambla, per no dir del Bosc de Can Deu abans que la gran ventada el destrossés.
Però no perdem de vista el complement d’una bona passejada: caminar invita a pensar. El poeta Claudio Rodríguez deia que bona part dels seus poemes els havia escrit caminant; el plaer de passejar és, alhora, una mostra de llibertat que propicia el vagar de les idees, observar els altres vianants, notar el fluir del temps i, sens dubte, descobrir sensacions insospitades. No és rar, doncs, que un poeta s’hi inspiri, que un filòsof hi reflexioni — hi ha molts llibres sobre el fet de passejar –, o que un artista hi trobi noves impressions.
Inspirador d’uns i altres, el passeig, ja sigui urbà o campestre, un plaer a l’abast de tothom, pot ser la porta d’una bona reflexió. Com deia la senyora de Pardo Bazán: “La contemplación del paisaje y su lirismo no son impresiones espontàneas: proceden de la reflexión”. Així, doncs, passegem i pensem, que mourem el cap i els peus.
“Inspirador d’uns i altres, el passeig, ja sigui urbà o campestre, és un plaer a l’abast de tothom, pot ser la porta d’una bona reflexió”
