Opinió

Oblidats i resignats

Observava el nou veí, que estava sense moure’s des de feia bona estona com si fos una figura ressecada pel temps, ulls enfonsats, nas aguilenc, rostre adobat que ressalta de la seva blanca camisa, sense corbata, com els grans, no de ciutat. No gosa molestar per un inexplicable respecte.

Dies abans, un dissabte, estava en un bar proper xuclant una tassa de cafè fumejant amb un cigarret a la mà. El seu fill que el veu, li diu: “T’ho ha prohibit el metge”. “Tant se val”, li contesta. “Has de viure, pare”. “¿Més encara… i així?”. I es va tallar el diàleg.

Dies després segueix igual, callat, la mirada perduda, perd la timidesa i aixecant-se lentament sense apartar la vista del seu nou veí es dirigeix ​​a ell, el  saluda i entaulen la conversa.

Conversa que va iniciar de la forma més natural. Comença explicant la seva vida des de quan, molt jove, va començar a treballar i portar diners a casa, els diumenges de camisa neta, treta de la casa d’empenyorament per la penúria i escassetat de l’època, l’autarquia, l’aïllament exterior…, parla del ball dels diumenges, perquè es treballava els dissabtes, dels amics, dels vins… L’interlocutor narra vicissituds semblants al seu poble, amb la diferència que havia d’anar d’una població a una altra caminant, perquè a la capital hi ha de tot a diferència del poble on vivia abans de venir a la ciutat. Així comencen a conèixer-se. És l’hora de sopar, se separen i no tornen a veure’s fins al dia següent.

Han esmorzat i s’asseuen a la terrassa, propers, ara és el nou qui comença com si continués amb la conversa del dia anterior, tot dient: “Aquest noi sempre amb presses, sempre disculpant les poques vegades que em ve a veure, aquesta és la segona residència on em porta, diu que en l’anterior es van queixar de mi perquè no volia prendre la medicació. el que és mentida. Ara estic més lluny d’ells, sobretot del meu nét, l’únic que em donava alegria” . No ho vull comentar al meu fill perquè se’m notaria l’angoixa -diu- aquest retir m’amarga; ells ja no em necessiten, però jo sí i m’han aparcat a perpetuïtat, els feia nosa a casa, la meva casa, l’excusa eren les vacances, la platja no m’agrada, però hi anava; em van deixar en una residència fa escassament un any dient que estaria molt ben atès sense tant aclaparament i calor com a la platja…”.
De sobte va callar, així va estar una bona estona mentre l’observava. Per cridar la seva atenció i que no es tanqués en el seu món, l’interlocutor va iniciar la conversa narrant de nou la seva vida i el seu inici a la residència, ben diferent pel que fa a la família però igual de tràgica: vidu, sense fills, només nebots dels que n’estava molt separat, sense germans, només una cunyada en una altra ciutat; quan es valia perfectament es va decidir per anar a una residència per passar la resta de vida que li quedava, entregant un pis a compte d’aquesta estada. I va continuar: tracte convenient, atenció amable, bon menjar, certa llibertat. I després d’una pausa va continuar: n’he vist uns quants, millor dit, no els he vist en l’esmorzar, lògic, amb 81 anys que tinc i sis aquí és normal, “qualsevol dia tampoc baixaré jo”, va dir resignadament, i va callar.

Dues vides separades de les seves famílies i portats a un entorn diferent, fins a l’ocàs, potser sorgeixi una certa amistat entre alguns, però el més normal és veure’ls callats, pensatius, uns al costat d’altres sense parlar, gairebé petrificats.

Molts matins veig  la gent gran prop d’on visc i on hi ha de diverses residències per a gent gran. M’entristeix veure’ls, quantes històries deuen atresorar! Els saludo i només un, passat el temps, em va contestar amb un ‘bon dia!’. Em vaig alegrar molt i des d’aleshores sempre que paso ho faig esperant la resposta… d’un altre, perquè aquell, ja no hi és.
“El més normal és veure’ls callats, pensatius, uns al costat d’altres sense parlar, gairebé petrificats.

Comentaris
To Top