El relat revisionista que s’ha fet des de la historiografia espanyola des de la dictadura fins als nostres dies, així com l’amnèsia política que s’ha imposat com a hegemònica des de la transició postfranquista, liderada pels hereus del règim reconvertits hàbilment en garants de la nova “democràcia” espanyola, han situat el franquisme en un llimb ideològic suposadament allunyat de la resta de potències feixistes europees del període, especialment de l’Alemanya nazi i la Itàlia mussoliniana. Els fets, però, refuten aquesta visió edulcorada del franquisme, i quan es compleixen 40 anys de la mort del dictador, és un deure imprescindible recordar-ho.
Si ens endinsem en un estudi acurat del període comprès entre l’inici de la Guerra Civil espanyola fins a la visualització de la derrota de l’Eix durant la Segona Guerra Mundial, prenent en consideració quines relacions es mantenen, en quins àmbits es mantenen, quins agents socials i polítics les duen a terme i com aquestes s’emmarquen en un quadre global del franquisme i la seva política internacional i domèstica entre el 1939 i el 1944, esdevé evident la naturalesa feixista del règim. Per comprendre la naturalesa feixista del franquisme és bàsic tenir en compte la seva voluntat de participar activament en la creació d’un nou ordre europeu, sota l’estela de l’Eix i el lideratge de l’Alemanya Nazi, que el connectés definitivament amb els seus anhels de grandesa imperial.
De l’extensa bibliografia existent sobre la relació de l’Espanya franquista amb la resta de potències feixistes europees, se n’extreu un ampli consens historiogràfic entorn, tant a l’essència i naturalesa feixista del règim, especialment fins a l’epidèrmica moderació establerta a partir de la derrota de l’Eix durant la Segona Guerra Mundial. I en segon lloc, un absolut consens en emmarcar aquestes relacions, des de l’òptica espanyola, en aquesta conscient estratègia de recerca d’una posició de privilegi en el reordenament territorial que s’estava produint a escala europea i mediterrània durant el conflicte.
La quasi bé total aliança entre l’Espanya franquista i l’Alemanya Nazi i la seva estreta col·laboració es situava en el context d’una evident sintonia ideològica, alhora que en una confrontació d’interessos; mentre el Reich buscava en Espanya una potència aliada situada estratègicament al sud d’Europa, i, sobretot, una font segura i ininterrompuda de matèries primes relacionades amb la indústria armamentística, el règim espanyol esperava aconseguir una ampliació dels seus dominis colonials nord-africans i augmentar la seva capacitat militar a través de l’aportació tecnològica i armamentística alemanya. Aquesta estreta col·laboració es va traduir en l’establiment d’unes relacions permanents a nivell polític, militar, econòmic, comercial i cultural. Una col·laboració que no va cessar fins a la visualització per part del règim franquista de la imminent derrota bèl·lica de l’Eix, que unida a les pressions d’Estats units i Gran Bretanya, el feien témer per la seva pròpia caiguda.
L’Espanya franquista, doncs, va col·laborar amb tots els mitjans al seu abast amb les potències feixistes de l’Eix, i no va a arribar a entrar mai oficialment en guerra (recordem l’enviament al front de l’est de la unitat de combatents voluntaris “División Azul”), no per una manca d’identificació ideològica, ni per un cert distanciament polític, sinó clarament, per la seva pròpia impossibilitat. Espanya sortia d’una Guerra Civil que havia deixat el país al límit del col·lapse, i no tenia la capacitat, ni econòmica ni militar per assumir les exigències que comportava participar directament en el conflicte.
Voler treure un bri de l’essència feixista del franquisme, no tan sols és desnaturalitzar-lo faltant a la veritat irrefutable dels fets i a la creença dels seus propis protagonistes, sinó l’enèssim intent de la seva herència ideològica i politica per falsejar un passat que encara assenta el nostre present.
“L’Espanya franquista va col·laborar amb tots els mitjans al seu abast amb les potències feixistes de l’Eix”
