Amb una taxa d’atur juvenil a Catalunya del 40% i amb un 22% dels treballadors i les treballadores en la pobresa (sí, una de cada quatre!), no hauríem de deixar de pensar ni un minut en qui són els responsables d’aquesta situació. Les polítiques depredadores de drets bàsics i condicions de vida, les reformes laborals que han precaritzat fins a l’extrem les nostres vides, tenen nom: PP, PSOE i CiU. I també en són responsables (per no donar resposta) les cúpules de CC.OO i UGT… On són? On s’han ficat? On s’amaguen?
L’economista Lourdes Beneria, en una entrevista a la revista l’Avenç, qualificava aquestes polítiques que deliberadament han provocat desprotecció i empobriment de la classe treballadora de “crims econòmics contra la humanitat”. Una expressió que des de l’esquerra potser hauríem de fer servir molt més sovint, perquè d’això es tracta, de crims contra la humanitat.
El capitalisme com a sistema mira d’amagar les relacions de classe contraposades en què es fonamenta. Per començar, la relació d’explotació entre capital i treball s’amaga sota la idea d’un contracte entre iguals (un ven la seva força de treball i l’altre la compra). La desigualtat de poder entre un i altre per fixar les condicions d’aquest intercanvi és un tema que coneixem prou bé. Per viure-ho en la pròpia pell, per descomptat, no perquè t’ho expliquin a TV3. (Als directius de TV3 els hi van més els contes de faules neoliberals de l’estil “Economia en colors”).
El capitalisme, en aquest afany d’ocultar el seu veritable caràcter, mira d’establir esferes separades i independents entre l’economia i la política. L’economia es projecta com el resultat de decisions individuals. Aquí el mite capitalista ens diu que l’esforç, el talent, la preparació i l’aprofitament de les oportunitats són les palanques de l’èxit. Evidentment, el revers d’aquest relat és la justificació que hi ha pobresa perquè hi ha qui ni s’esforça prou ni té talent!
Pel que fa a la política, la cosa es presenta com un pacte entre individus, una cessió de sobirania entre iguals, l’Estat de tots. Un altre mite, és clar, en què, per descomptat, tampoc no hi ha classes socials ni l’Estat contribueix a la dominació de la classe treballadora. Des d’aquesta perspectiva s’entén l’afany del mateix sistema per presentar política i economia com a qüestions separades, com si pràcticament no tinguessin relació. A les facultats, cadascú en el seu camp i res de fixar l’atenció en la relació entre Economia i Política.
A la universitat, per explicar-te els orígens de l’Estat del Benestar, es remunten a la Gran Bretanya dels anys posteriors a la Segona Guerra Mundial i els plans socials per a la classe treballadora de l’informe Beveridge. Llegint el llibre de Chris Bambery, ‘Historia marxista de la segunda guerra mundial’, m’he trobat una excel·lent descripció del moment polític i social en què lord Beveridge va presentar el seu famós informe:
El moment és desembre de 1942, en plena guerra mundial. Malgrat la difícil situació financera, l’informe oficial “resumia els plans de posar en marxa després de la victòria un estat del benestar que atorgaria el dret a viure sense necessitats”. El millor és l’explicació de per què els ministres accedien a donar-li caràcter oficial a l’informe. “Els ministres van comprendre que les promeses incomplertes d’una terra digna d’herois de l’anterior guerra havien provocat no poc cinisme entre les multituds: si volien sostenir la campanya bèl·lica havien d’oferir a la població alguna cosa més que compromisos vagues de canvi .”
Es van vendre més de mig milió d’exemplars del document en pocs dies. Ni Churchill ni Chamberlain, conservadors, van mostrar cap entusiasme per l’informe. I de fet, no va ser fins el 1945 que el poble va aconseguir que es fes realitat, un cop finalitzada la guerra i amb un govern laborista.
Com es pot comprovar, la conquesta no va ser cap concessió caiguda del cel, sinó fruit d’un moment molt concret i d’una lluita constant, sacrificada, perseverant. Com recull Bambery al seu llibre, era un “moment revolucionari de la història del mòn; un temps de revolucions, i no d’emplastres”. Inevitable pensar que fins “que la por canviï de bàndol” no aconseguirem revertir la pèrdua de drets socials i laborals dels útims anys.
“El capitalisme, en aquest afany d’ocultar el seu veritable caràcter, mira d’establir esferes separades entre l’economia i la política”
