Dissabte passat va finalitzar a París la cimera internacional sobre el canvi climàtic. En va sortir un acord conjunt de 195 països, expressat en un document de 40 pàgines. Hem vist, llegit i escoltat opinions diverses, incloent que el fet de tancar un acord entre tants països és un èxit per si sol. Tanmateix, hi ha diversos elements sobre l’acord de París que potser necessiten explicar-se un xic.
Possiblement, l’únic èxit de la cimera de París és que 195 països confirmen que el clima està canviant, escalfant-se per culpa de l’acció humana. Abocant gasos que generen l’efecte hivernacle la Terra s’escalfa. La pujada de la temperatura global del planeta provocarà problemes a molts països. La declaració de París inclou referències als petits països insulars, és a dir, a les petites illes dels oceans Índic i Pacífic que tenen molts números per desaparèixer si puja el nivell del mar. I aquí s’acaba l’èxit. La resta del que surt de la cimera de París és un autèntic desastre.
Imaginem per un moment una assemblea de la ciutadania sabadellenca on tothom es posa d’acord en que està plovent. I s’acorda que la pluja a la ciutat és dolenta perquè ens mullem. Aquest és l’únic acord: plou. No hi ha cap passa ferma, cap compromís que calen paraigües per a tothom. Algú diu que hi ha qui no té diners per comprar paraigües i que potser la gent més rica els hi podria regalar. Però no es tanca cap acord sobre paraigües: que cadascú faci el que pugui o el que vulgui, però tenint en compte que la pluja a Sabadell no és bona. La cimera de París ha tingut els mateixos resultats.
L’acord de París diu literalment que “cal arribar a les emissions màximes de CO2 quan abans sigui possible i, després, reduir-les el més ràpidament que es pugui”. Traduït a llenguatge normal significa que encara podem anar cremant més benzina i gas, i que ja hi haurà temps de baixar-ne el consum. Per tant, no passa res per continuar vivint en una societat basada en combustibles fòssils (petroli, gas, carbó i els seus derivats: benzina, fuel, querosè, etc.). Sí, generen CO2, però que cadascú faci el que pugui per reduir-ne la seva emissió. No hi ha cap compromís ni acord en cap xifra de reducció de la generació de CO2.
A la Unió Europea sempre s’ha presumit de ser els primers en la imprescindible lluita contra el canvi climàtic. Doncs és pura broma, una simple declaració d’intencions. Països com Polònia (39 milions d’habitants) generen més del 80% de la seva electricitat a base de cremar carbó. A Alemanya, el 40% de l’electricitat també prové de cremar carbó. I per moltes històries i tecnologies que ens expliquin, segur que cremant carbó s’aboca més CO2 a l’atmosfera que no pas amb les energies eòliques i solars. I compte que cremar gas en lloc de carbó també genera CO2. El comissari europeu de Medi Ambient, l’espanyol Arias Cañete, té com a negoci familiar la compra-venda de petroli i fuel. I a Espanya muntar qualsevol instal·lació d’energies eòlica o solar és una heroïcitat caríssima.
No només no hi ha compromisos contra el canvi climàtic, sinó que es continua amb el model que l’està provocant. A Europa, res de res. A Espanya, pitjor. De pas, els països àrabs productors de petroli abaixen el preu a mínims històrics per demostrar que és molt més rendible l’energia que surt de cremar benzina i gas que no pas les coses aquestes de “hippies”, com les energies renovables.
Encara hi ha qui diu que la solució és l’energia nuclear. Al Regne Unit hi aposten fermament. Ara construeixen dues centrals nuclears de “nova generació”. La de Hinkley, prevista per al 2025 sembla que costarà 24.500 milions d’euros, i serà construïda a mitges per una empresa francesa i una xinesa. Tot plegat continua semblant una broma de molt mal gust. Només cal pensar en quantes centrals eòliques i solars es podrien fer amb tants diners. I sense generar cap residu tòxic!
No hi ha excuses. Sabem que la cosa pinta malament, però no canviem res i continuem fent el mateix. Ho pagarem car.
“ A Espanya muntar qualsevol instal·lació d’energies eòlica o solar és una heroïcitat caríssima”
