No descobreixo res quan afirmo que hi va haver un abans i un després tant del 20D com del 27S. En ambdós casos, en ben poques hores, va canviar radicalment el panorama polític preexistent a Espanya i a Catalunya respectivament. Ambdós han estat uns canvis que s’han produït després que haguéssim escoltat discursos desqualificadors de tota mena que cadascú s’afanyava a adaptar a conveniència, a partir del moment mateix en què es va conèixer la sentència de les urnes. Com que la nostra memòria és curta, no ens recordem d’allò que només fa uns mesos, només fa unes setmanes se’ns deia en plena campanya i que en alguns casos fins i tot és susceptible d’entrar en contradicció amb el què ara se’ns diu. I no sigueu mal pensats. Aquesta meva reflexió no s’adreça, que també, al posicionament de cadascun dels partits polítics; més aviat l’adreço als mediàtics analistes polítics i tertulians que sense immutar-se, avui diuen una cosa i demà en diuen una altra.
Proposo un exercici ben senzill. Només cal que cadascú l’executi en la intimitat sense el risc d’haver-ne de donar explicacions a ningú del resultat que s’obtingui. L’exercici consisteix en fer, primer, memòria i prendre nota d’allò que polítics, analistes i tertulians de torn ens deien fa una setmana i comparar-ho, després, amb allò que a partir de diumenge el vespre, quan les urnes expressaren la voluntat de la ciutadania, començaren a dir i a defensar…
Cert que els resultats del 27D hauran estat el pitjor regal nadalenc que l’electorat podia deixar damunt la taula. Uns resultats que, d’entrada, fa que la governança del país –en aquest cas el d’allà– es presenti complexa, atès que el bipartidisme que havia regnat fins fa poc ha comportat que no estiguéssim educats en la cultura del pacte. I així ens ha anat. D’aquesta manca de cultura pel pacte arrenca part de la dificultat d’establir acords entre formacions polítiques per formar governs amplis, amb un programa de reformes prèviament pactat, capaç de merèixer el suport i l’estabilitat parlamentària necessària per portar-lo a terme. La situació del país en general és preocupant i cal fer-hi front sense més dilació. I com que al costat d’una dificultat sempre hi ha una oportunitat, la fragmentació del mapa polític sorgit del 20D ofereix opcions quant a l’assoliment de Pactes entre formacions polítiques que tenen en comú la voluntat d’introduir els canvis que el país reclama. Pactes que, òbviament, han d’anar molt més enllà del fet puntual d’investir un president o presidenta. Cal un programa comú de govern que en la seva declaració d’intencions expliciti que cal treballar per l’assoliment d’un pacte d’Estat d’ ampli contingut polític, econòmic i social. Un pacte per regenerar la democràcia, per acabar amb la corrupció, per implantar una fiscalitat justa i equitativa, per promoure un model productiu eficaç, eficient i competitiu capaç de promoure la creació de llocs de treball de qualitat, per apostar per una formació de nivell adequada a les necessitats del país i per un sistema sanitari públic al servei de la salut de la ciutadania.
Demà és Nadal, i somniar és tan fàcil! Dissortadament, però, res no sembla indicar que les coses puguin anar per aquest camí. Les posicions –malgrat canvis puntuals que observem en alguns discursos– continuen enrocades i les línies vermelles ben traçades tant pels que no volen tocar res, com pels que acceptarien reformar la constitució, com pels que finalment han entès que aquest és un país plurinacional i que cal adaptar l’Estat a aquesta realitat inqüestionable que a Catalunya, té i tenia –fins i tot abans del 27S– tants adeptes. I mentre el centre geogràfic i polític de l’Estat se’ns mostra aferrissadament immobilista, la perifèria, gràcies a Podemos associada amb Mareas, Compromís o En Comú, sorgeix amb força un moviment que reclama el dret a decidir com a pas primer per a la reestructuració de l’Estat… El futur continua obert! ([email protected])
“Cal treballar per l’assoliment d’un pacte d’Estat d’ampli contingut polític, econòmic i social”
