Després de les eleccions generals, ja hi ha un nou panorama polític a Espanya. I és un panorama diabòlic: ni el més pervers dels polítics o analistes hauria imaginat aquests resultats. No paren de fer-se conjectures i suposicions de tota mena sobre quin govern hi haurà i com configurar-lo. Però tot sembla indicar que Mariano Rajoy continuarà sent el president del govern espanyol.
La clau la tindrà el PSOE, que acabarà abstenint-se en una segona votació per permetre que Rajoy sigui investit president. La raó és molt senzilla: els qui manen de veritat a Espanya i al PSOE volen un govern estable. I per a ells qui garanteix l’estabilitat són Rajoy i el PP. Els agradaria més que el PSOE i Ciutadans també participessin del govern, però si el PP ha de governar en solitari tampoc passarà res dolent. Felipe González ja ha dit que el PSOE ha de garantir l’estabilitat. El diari “El País”, butlletí oficial dels qui manen de veritat al PSOE, diu el mateix, emplaçant Pedro Sánchez a permetre un govern del PP. Inclús reclama al PSOE que garanteixi les “reformes” encara pendents de fer. A més, el Partit Socialista Europeu també està pressionant al PSOE, com la resta de governants europeus i de la Comissió Europea. Si el PSOE s’ha de fer l’harakiri per garantir l’estabilitat política, pagarà aquest preu. La gran banca, les grans empreses de la construcció, les empreses energètiques, etc., necessiten que no es toqui res de l’actual “status quo”. Volen seguir manant i faran el que sigui per continuar manant a Espanya.
No hi haurà noves eleccions aviat. El PP recuperaria vot de Ciutadans i de l’abstenció, en un exercici de vot útil per evitar “aventures” d’esquerres. Podemos s’enduria molt més vot socialista, també per un vot útil d’esquerres contra la dreta. I el PSOE s’estavellaria potser definitivament, com Ciutadans, passant a un nou bipartidisme. Tampoc interessa als qui manen de veritat que hi hagi noves eleccions. L’estabilitat és el bé suprem, és l’objectiu principal i necessari.
La paraula “estabilitat” ha substituït a l’“austeritat” a Europa. Estabilitat és que no canviï res, no fos cas que molts interessos -econòmics, principalment- es posessin en risc. L’estabilitat política explica una Europa que prefereix afavorir els interessos econòmics als de la ciutadania europea. L’estabilitat econòmica (o “pressupostària”) significa que no es poden gastar diners en procurar serveis públics de qualitat, si abans no es liquiden els deutes amb els bancs i creditors diversos. L’estabilitat social consisteix en evitar que ningú vingui a Europa: ni refugiats ni immigrants econòmics. L’estabilitat social és una Europa blanca, sense pobres que vinguin de fora. Però aquestes formes d’estabilitat plantegen un greu problema: no hi ha canvi, ni evolució ni renovació. Així, de mica en mica, Europa -i Espanya també- va perdent força social, política i econòmica.
Els resultats electorals situen un panorama polític en canvi, en evolució. Mai ningú hauria dit que un partit guanyaria unes eleccions perdent 4 milions de vots. Però el PSOE n’ha perdut ara un milió, després dels 4 milions perduts l’any 2011. La supervivència del PP no està en perill a mitjà termini, però sí la del PSOE. IU ja és història, com també Unió Democràtica i UPyD. I a Convergència Democràtica de Catalunya ja poden anar-se preparant, després de perdre la meitat de la seva representació i possiblement passant al grup mixt.
A Catalunya ja s’ha vist el resultat de l’assemblea de la CUP a Sabdell diumenge passat. I en els propers dies és possible que Artur Mas no sigui acceptat. Aleshores, no quedarà més remei que convocar eleccions al Parlament de Catalunya. Però CDC sap que, si volen tenir algun futur, aquest passa per Artur Mas. Si el deixen caure, se’ls acaba el partit. I compte, que davant de la possibilitat de noves eleccions a Catalunya, Junqueres i Colau ja es freguen les mans. S’albiren temps de canvis, i sembla que és majoria la ciutadania que prefereix canvi a estabilitat.
“La gran banca, les grans empreses de la construcció, les empreses energètiques, etc., necessiten que no es toqui res de l’actual “status quo”
