En poc menys d’un mes vaig tenir ocasió d’assistir al Parlament Català de les religions, celebrat a Girona el 17 d’octubre, i, el 14 de novembre, a la Trobada Interreligiosa de Sabadell. Ha estat un goig participar en ambdós esdeveniments, tant pel que s’hi pot aprendre, com per la sensació de compartir aspiracions de pau i de diàleg amb algunes persones pertanyents a diferents creences religioses i amb les quals tenim, com a denominador comú, el respecte per la diversitat.
Però, durant els anys que fa que m’hi dedico, he pogut descobrir que, fora de les elits especialitzades, tant l’ecumenisme com el diàleg interreligiós han de vèncer el desconeixement popular, cosa que, d’altra banda, és normal en un món on la població no té garantides moltes de les seves necessitats bàsiques i, per tant, més prioritàries.
En el cas de l’ecumenisme, una de les causes del desconeixement la trobem, justament, en el mot “ecumenisme”, difícil de pronunciar i d’entendre. Però és la paraula que en teologia es fa servir per a referir-se de manera inequívoca al corrent que lluita pel retrobament i reunificació, mitjançant el diàleg i la comprensió, de les diferents confessions cristianes, que per raons històriques s’han anat separant, bo i mantenint la riquesa de matisos actual.
Per a sorpresa meva, he trobat persones -fins i tot en establiments eclesiàstics d’un i altre signe- que tenen dificultats per a pronunciar la paraula “ecumenisme” i tendeixen a dir “economisme”, tot confonent “ecumènic” amb “econòmic”. Així, doncs, he acabat per assumir que el que convé és treballar en una tasca pedagògica constant per explicar a tothom que “ecumenisme” ve de la paraula grega oikoumene, la qual avui expressa el concepte d’unitat consensuada, i mirar, fins on sigui possible, de superar aquest repte que el nom planteja a la cosa.
Quant al diàleg interreligiós, que com el seu nom indica és més aviat un espai que s’obre a la comunicació entre diversos sistemes religiosos i espirituals (budistes, cristians, jueus, musulmans, etc.) per tal de conèixer els seus principis i ensenyaments, sovint es presenta en forma trobades i conferències, però, en canvi, almenys a Sabadell, falta un espai específic per a la pregària interreligiosa, tema del qual convindrà parlar un altre dia.
Com a observador del fenomen, puc dir que a les nostres ciutats hi ha comunitats religioses que assisteixen als diversos espais de participació, i d’altres que fan de l’aïllament la seva forma de supervivència. Permeteu-me una anècdota: conec un mossèn que admet de bon grat l’ecumenisme, però en canvi es nega en rodó a assistir a trobades interreligioses amb “pagans”. Igual passa amb certs pastors evangèlics. Així, el fonamentalisme és una taca que afecta totes les religions. I l’harmonia veïnal.
Afortunadament, dins del nostre espai social més proper, ni mana una sola confessió, ni hi ha guerra de religions. Gràcies en gran part a l’actuació de les administracions públiques democràtiques, es pot afirmar que gaudim d’un equilibri acceptable, sense episodis de violència sectària, tot i que és més aviat passiu: es troba en punt mort, podríem dir. Cal, doncs, continuar lluitant perquè de l’equilibri passiu saltem a l’autèntica convivència activa, basada en la consideració i en el respecte a l’altre. I aquest repte ens afecta a tots: ciutadans, autoritats civils i religioses, centres educatius, i, especialment, als mitjans de comunicació en tant que són agents principals en el procés de formació de l’opinió pública.
“Fora de les elits especialitzades, tant l’ecumenisme com el diàleg interreligiós han de vèncer el desconeixement popular”
