Aquest any les festes del solstici d’hivern han quedat força eclipsades per l’ocurrència de Mariano Rajoy de convocar les eleccions generals espanyoles el dia vint de desembre. En la propera Constitució catalana caldrà posar limitacions a les dates electorals. De la mateixa manera que no es convoquen mai a l’agost, tampoc s’haurien de poder convocar en dies tan assenyalats fins i tot per descreguts com el que escriu. Uns altres que han tingut també una ocurrència han estat els de la CUP. Des del dia 27 de setembre han tingut temps de decidir què feien, primer en unes negociacions que no eren negociacions i després en una assemblea a les pistes d’atletisme de la nostra benaurada ciutat. Aquest darrer aspecte té de bo que ara, pels segles dels segles, seran conegudes, no com unes instal·lacions supèrflues, sinó com les pistes d’atletisme de la CUP. Un lloc on van votar 3030 persones i van empatar a 1515. No em digueu que una cosa així només podia passar a una ciutat catalana: Sabadell.
Per cert, en un país normal el candidat del partit més votat al veure que no aconsegueix la investidura, es retiraria i proposaria a un altre que generés el consens necessari. Però també m’atreviria a fer una humil recomanació als de la CUP, la propera vegada cal que l’assemblea la facin abans de la campanya de les eleccions. Així ens estalviaríem problemes. I sabríem què faran després de les eleccions. A la campanya van dir que no votarien Mas, han trigat tres mesos a reafirmar-ho. Massa temps. Crec que seria bo que l’ajuntament, proposi a la CUP que estableixin les pistes d’atletisme com a seu permanent de les assemblees nacionals. Així les pistes tindrien un rendiment espectacular. Proposo anomenar-les Pistes d’atletisme Aleksandra Kol·lontai.
Però m’estic desviant del tema del que pretenia parlar-vos. El 24 de maig de 2015 es van celebrar les eleccions municipals, per tant el dia abans de Nadal feia ja set mesos de les eleccions. I resulta que el dia de Santa Llúcia feia sis mesos de la constitució de l’ajuntament de la nostra benaurada ciutat. Entre la campanya electoral i la il·lusió que et toqui el gordo o la grossa, ha passat totalment desapercebut. A més el tema de debat als dinars familiars ha estat detectar quin familiar, normalment entre els més joves, és militant o simpatitzant de la CUP amb dret a vot, per extorsionar-lo en funció de les preferències dels demés sobre Artur Mas. Hi ha moltes famílies amb pares convergents, bé amb pares de “Democràcia i llibertat” (Deixeu-me dir de passada que convindria crear en la propera Constitució catalana, la figura de la pena de mort pels creadors de nous noms de partits).
Bé no ens desviem del tema, no sé per quina estranya raó molts d’aquests pares de DiLL tenen fills que quan poden votar voten la CUP. El CEO no n’ha trobat cap que voti com els seus pares. Bé, fins ara els pares n’estaven molt cofois. Ara bé aquests dies la taxa d’emancipació juvenil catalana, ha augmentat notablement degut a la quantitat de pares que han obligat els seus fills cupaires a emancipar-se a la força. Mai es tornaran a recuperar d’aquests tres mesos fatídics. Una raó més per convocar les eleccions sempre al maig, així, amb les vacances al mig, les relacions familiars són menys intenses.
Bé el motiu de l’article i el seu títol era per complir un deute que vaig contreure amb els lectors del Diari de Sabadell, quan vaig fer el balanç dels primers cent dies del nou govern, acabava l’article dient: “Tinc la sensació que per la magnitud del canvi hauríem de donar 200 dies de marge”. Ostres se m’ha acabat l’espai, beure tanta aigua m’enterboleix el cap, serà un altre dia. (@jordi_serrano)
“No sé per quina estranya raó molts d’aquests pares de Democràcia i Llibetat tenen fills que, quan poden votar, voten la CUP.
