Mirant al meu entorn he vist com alguns coneguts, professionals brillants i situats, en pocs dies s’han trobat al carrer sense feina i han hagut de pregar per trobar un treball, quasi sempre de baix nivell i mal pagat. Una precarització que ho envaeix tot.
Que la vida és bella, que és una gran oportunitat, que s’ha de somiar, que hem de gaudir les mil coses que la vida ens ofereix, no hi ha dubte. Però no hi ha rosa sense espina. La mirada al cel, però els peus sobre la terra per evitar, dintre del possible, que les espines ens punxin.
Veig molt d‘aprop la crua realitat i les misèries de la nostra societat. Lluito per eixugar llàgrimes i penso que la cosa més gran i noble que podem fer – i la que més satisfacció dóna- és donar la mà i el cor al qui ho necessita.
Precarietat vol dir sous insuficients, treballs temporals, que permeten l’acomiadament sense cap mena de compensació, feines que no corresponen a la formació dels qui las fa. Pot afectar pràcticament tothom, cosa impensable fa pocs anys. No respecta ningú. La ratlla que separa la normalitat de la precarietat, cada dia es més tènue i prima. Es veu gent ben vestida, buscant en els containers o a les portes de Càritas. Tenim ja els nous pobres.
L’economista i professor, Guy Standig, que ha estudiat aquest tema, veu la eclosió d’una nova classe social formada per persones que han perdut el seu estatus i la precarietat es va estenent per la nostra societat com una taca d’oli. No tens una sensació de impotència, i inseguretat, quan hi penses?
Què podem fer davant d’aquesta situació? Acceptar la nova realitat, que el lloc de treball per sempre és historia. La nostra formació professional ha d’ésser flexible per poder-nos adaptar a les circumstàncies, en costant i ràpida evolució.
El ventall de precarietats en que vivim es gran: la biologia, la parella, l’amistat, la família, el govern, els partits polítics, l’ecologia i un llarg etc. Tot és precari, com la nostra vida. En comentarem alguna.
La salut. Cada dia observo sorprès el fenomen de la nostra salut. Com és possible que puguem estar vius? Des de els cabells fins als últims metatarsians del peu hi ha un món d’una complexitat infinita, un conjunt d’òrgans i sistemes davant dels quals només puc tancar els ulls, baixar el cap en silenci i en un acte de profundíssima admiració quedar extasiat, com feia Einstein al observar el món insondable de la matèria.
Y tota aquesta màquina funciona a la perfecció anys i anys. Però la nostra salut també és precària i vivim amb el temor de perdre-la, però la naturalesa i la medicina ens ajuden molt a conservar-la. Quin error més gran pensar que ve per si sola! A la vida no hi ha res gratis. La salut, com el saber, com el amor, com l’amistat etc., ens els hem de guanyar i, si no fem res, s’aniran fonent.
I la precarietat dels últims anys de les nostres vides, en els que tots ens necessitem uns als altres? Mirem al voltant nostre. L’home no ha de morir sol! Ens hem d’acompanyar
La gran qüestió és ser molt conscients de la nostra precarietat i ser-ho d’una forma activa i positiva. Tenim molt marge. Podem, per exemple, adequar la nostra formació professional a les circumstàncies. Tenir cura de la salut amb l’exercici i la dieta, etc. Organitzar-nos perquè la fi de les nostres vides sigui humana i digna.
Convé ser conscients de la realitat profunda del que és un ésser humà. Per si sol, es dèbil, feble, vulnerable i mortal, que passa per la terra fent el paper que li ha tocat en el gran teatre del món, somiant que es rei, professor, banquer, polític…però la realitat és una altra. Tot una gran comèdia! Despullem-nos davant del mirall, tots solets i veure qui i què realment som. Després ens tornarem a posar les disfresses i seguirem fent de reis, ministres, etc . I d’ésser lliures, ben poquet. Estem lligats de mans i peus. La nostra parcel•la de llibertat és molt petita.
Som tan il•lusos que ens creiem que som els personatges que representem en el “gran teatro del mundo”, i oblidem que només som actors uns pocs anys. I amb el temps passem nosaltres com els núvols, les naus, les ombres… Pensa el que serà de tu dintre d’uns anys, mira al teu voltant, i el notari no serà notari el que fou rei no portarà corona i el banquer estarà prenent el sol com un jubilat més. I no et sorprenguis, si et dic que la casa en què vius no és teva, encara que hagis pagat la hipoteca. No ho sabies? Tu ets usufructuari per una temporada. I marxaràs i la casa es quedarà, i vindrà un altre il•lús que també pensarà que és seva. Possiblement, l’únic que serà veritablement teu és el que hagis donat i el bé que hagis fet.
L’única defensa que tenim en front de la precarietat és donar-nos les mans, compartir, estimar, assolint la idea que tots formen part d’una gran família pel fet d’ésser humans, i que per fer front a les adversitats i de l’existència (precarietat, malalties, pobresa i la fi dels nostres dies) només tenim un camí: donar-nos les mans, fer pinya. Un món millor no sols és possible, sinó absolutament necessari si no volem autodestruir-nos.
“Un món millor no sols és possible, sinó absolutament necessari si no volem autodestruir-nos”
