En l’anterior article acabava proposant la creació d’un patronat d’educació cogestionant l’educació infantil i primària amb la Generalitat. Cal que l’ajuntament doni un pas endavant i plantegi fer com els governs municipals de la II República on la prioritat era l’educació. Cal retornar el prestigi social de l’educació. Contra tota lògica i contra tota evidència empírica, ha fet furor la idea que estudiar no és útil per entrar al mercat laboral. El cert és que avui les millors feines i les millor remunerades, òbviament, les tenen els millors formats i l’estudi continua essent un sistema perfecte de reproducció de les desigualtats socials.
Si caminéssim cap a la municipalització de l’educació infantil i primària caldria a més proposar un model educatiu diferent. D’entrada unificar la regidoria d’educació i els serveis perifèrics del Departament. En segon lloc el Patronat podria dotar d’autonomia de gestió les escoles oferint-se per la gestió de moltes de les activitats que avui organitzen de forma voluntariosa les associacions de pares. Cal abordar seriosament la doble moral de considerar l’educació pública gratuïta i per burlar aquest principi no voler gestionar les activitats extraescolars des de l’escola i encolomar-li a les associacions de mares i pares. És a dir les activitats extraescolars i el suport a l’activitat docent depèn en gran part de la capacitat adquisitiva dels pares de les escoles. Cal abordar l’actual sistema de copagament amb un potent sistema de beques.
Cal plantejar-se reduir sensiblement la ràtio professor/alumne, essent més contundent en aquesta reducció en llocs on els símptomes de fracàs son més evidents. A Finlàndia, primers en l’informe PISA, hi ha 17 alumnes a les aules. És a dir calen polítiques de discriminació positiva radical. El mateix que es va fer amb les politiques urbanístiques als anys vuitanta, caldria fer-ho avui amb les polítiques educatives. I per què no comencem amb experiències pilot en aquelles escoles amb més absentisme escolar? Per exemple és sagnant el fet que més del 91,7% dels fills d’immigrants vagin a l’escola pública. Cal que fem a Sabadell el que va fer un alcalde d’UDC a Vic, repartir la càrrega de solidaritat. Qui s’atrevirà a cridar a les escoles concertades a replantejar-se la seva quota de responsabilitat social?
Cal qüestionar el vell esquema que diu que el barri és en si mateix una eina educativa. Apostem per fer un debat més científic, amb dades a la mà, i plantejar-se la possibilitat que el barri sigui avui una eina de reproducció de les desigualtats socials. La dada que es podria pactar com a eina d’anàlisi podria ser -n’hi hauria moltes altres- quants estudiants de cada escola fan el batxillerat i quants acaben a la universitat. I avaluar, no sobre aquesta dada estàtica, sinó com evoluciona, és a dir, l’esforç relatiu en cada context donat. En aquest àmbit cal dissenyar un nou mapa escolar des de la ciutat, tancant aquells centres ghetto, ara en diuen de “contenció”, ampliant aquells que tenen prestigi. Cal recuperar el concepte de coeducació de classes socials. Rics i pobres compartint aula.
És evident que es necessiten recursos econòmics per aquest projecte, proposem -mentre les institucions nacionals i estatal ho discuteixen- un significatiu augment de la pressió fiscal municipal -si és possible de caire finalista- per tal de dotar a aquest projecte d’una partida econòmica que la faci viable. I també un gran esforç ciutadà per ajudar des de la comunitat a aquelles escoles amb més dificultats. (@jordi_serrano)
:”Cal dissenyar un nou mapa escolar, tancant aquells centres ghetto, ara en diuen de “contenció”, i ampliant aquells que tenen prestigi”.
