Mario Benedetti és possiblement el més gran poeta en llengua castellana de la segona meitat del segle XX. En un dels seus poemes més coneguts, “Tàctica i estratègia”, Benedetti afirma: “mi táctica es hablarte y escucharte, construir con palabras un puente indestructible”. Continua amb els següents versos: “mi táctica es ser franco y saber que sos franca, y que no nos vendamos simulacros”. I acaba el poema dient que “mi estrategia es que un día cualquiera no sé cómo ni sé con qué pretexto por fin me necesites”.
En llenguatge militar, la tàctica és el planteig per guanyar una batalla, mentre que l’estratègia és el planteig de batalles necessàries per guanyar una guerra. Després de les eleccions generals del 20 de desembre, la política espanyola necessita més que mai assumir i aplicar les paraules de Benedetti. Dissortadament, la realitat va en sentit contrari. Avui el tacticisme més barroer i simple domina la política espanyola. Els diabòlics resultats electorals dificulten la investidura d’un president del govern així com la creació d’un govern. Si preguntéssim als principals actors polítics espanyols actuals (Rajoy, Sánchez, Iglesias i Rivera) sobre la seva estratègia, molt possiblement no sabrien què respondre. Malgrat tot, l’estratègia de cadascun és molt diferent. Mariano Rajoy vol ser president del govern “perquè ho val”. Pedro Sánchez vol evitar que el matin políticament des del seu propi partit. Pablo Iglesias vol carregar-se el PSOE per ser el principal partit d’esquerres. I Albert Rivera vol ser imprescindible per, a mitjà termini, convertir-se en el principal partit de centre-dreta.
Aquestes quatre estratègies pequen totes del mateix defecte: són purament egoïstes. Dos busquen sobreviure políticament i els altres dos busquen ocupar l’espai dels primers. Mentre, queda en segon terme l’interès del país i de les necessitats de la gent.
Estratègia significa mirar lluny, cap a l’horitzó. Les tàctiques per assolir aquesta estratègia haurien de consistir en donar passes fermes en direcció a l’horitzó estratègic. Però en la política espanyola més aviat sembla que cada passa tàctica consisteix principalment en treure’s el “mort” de sobre i carregar-lo a un altre. El “mort” és fer tot el possible per ser investit president del govern i configurar un govern. A més, aquest “mort” passa per fer veure que si un no assoleix la investidura és per culpa dels altres, no pas per ineptitud o manca de voluntat pròpies.
A hores d’ara encara ningú -amb la parcial excepció de Podemos- ha posat damunt de la taula qüestions programàtiques o ideològiques. Ningú diu “asseguem-nos a parlar sobre aquestes propostes concretes i com podem posar-nos d’acord per aplicar-les”. Quaranta dies després de les eleccions encara no es parla de què fer des del proper govern per fer una mica millor la vida dels 45 milions de persones que viuen a Espanya.
Mentre, el PP es dessagna per les notícies constants sobre corrupció, dificultant així els acords per rebre suports i repetir govern. Ciutadans no sap com treure el cap, posant en dubte Rajoy, però amb el problema de la corrupció al PP que posa en risc el seu suport aparentment cec al PP. El PSOE es debat entre unes bases i uns votants que volen el mateix pacte d’esquerres que Pedro Sánchez, i amb una vella guàrdia que prefereix un govern del PP. I a Podemos no saben ben bé si els convé més ser govern amb el PSOE o oposició principal del PP, tot esperant que la vella guàrdia del PSOE els hi faci la feina de triar si hi ha govern de Sánchez, de Rajoy o del PP, o si hi ha noves eleccions.
Amb aquest panorama polític tan empantanegat, continuem amb més de 4 milions de persones en atur, amb nous llocs de treball de baixos sous i condicions laborals penoses. I continuen havent.hi milions de persones vivint o fregant la pobresa, amb un deute públic d’un bilió d’euros, i amb una economia que només creix gràcies al turisme i a un parell de sectors industrials.
“Avui el tacticisme més barroer i simple domina la política espanyola”
