Els districtes actuals probablement són massa grans i artificials per ser espais de participació i són també massa grans per poder accedir a informació precisa de la realitat social. Al nostre entendre existeixen tres nivells de participació a la ciutat, des del punt de vista territorial. En primer lloc el barri que continua essent l’espai primer de socialització. En segon lloc, la pròpia ciutat que compta amb entitats que abasten tot el territori. I en tercer lloc existeixen espais transversals de participació on determinades entitats abasten a persones d’un determinat àmbit sectorial.
El que és segur és que no hi ha entitats d’àmbit de districte, no cal anar al l’evident errada conceptual del districte II, Can Puiggener i Creu Alta, per adonar-se que l’establiment de les fronteres d’un districte no han donat lloc en aquests trenta anys a cap signe d’identitat compartida.
Hi ha una altra raó per qüestionar l’actual divisió en districtes i és que per la planificació des de l’Ajuntament tampoc té la mesura adequada ja que els indicadors socials queden camuflats. Si volem fer polítiques socials potents cal tenir indicadors sobre el territori accessibles i que no quedin dissimulats en el magma de les mitjanes d’uns artificials districtes. A més aquests indicadors han de servir també per tal de fer possible l’avaluació de les polítiques públiques. Crec que és dolent que el nou ajuntament hagi continuat constituint consells de districte quan la major part dels partits ara al govern, en els seus programes electorals plantejaven liquidar-los, amb molt bon criteri. El barri és la dimensió territorial clara pel que fa a la participació. No és bo que sigui la ciutat qui s’adeqüi a la necessitats de l’Ajuntament.
Creiem que caldria una proposta feta per especialistes -especialistes en geografia urbana i/sociòlegs-, discutida amb els veïns de les zones en litigi o de difícil ubicació. Seria bo crear un consell de barri que es reunís dos cops l’any i quan les necessitats ho requereixin. Tot ha de ser més flexible que ara.
Seria interessant també que en el futur l’alcalde de barri es pugui escollir per sufragi universal el dia de les eleccions municipals amb una urna específica. Cal estudiar la proposta i mentre es pugui fer efectiu, podria ser escollit president del consell, una persona que visqui al barri del partit més votat a les eleccions municipals en aquell indret.
No seria bo però confondre espais de diàleg amb espais de decisió. Qui té legitimitat per decidir sobre els assumptes de la ciutat són els regidors escollits per més de 60.000 persones. Plantejar que els consells han de tenir capacitat de decisió sobre els assumptes de l’ajuntament és una insensatesa democràtica alhora que un frau. Què pot substituir el ple municipal? Amb quin sistema aconseguim que participin més de 60.000 persones?
La sensibilitat democràtica es demostra si els requeriments dels veïns són escoltats i si aquests són raonables, no sempre ho són, portats a terme. Posaré un exemple, si l’any 1979 s’haguessin repartit els pressupostos municipals per districtes, el Centre s’hagués arreglat molt abans i alguns barris encara estarien per acabar. Una catàstrofe ciutadana total. Cal tenir una visió global per fer política a la ciutat.
I amb tot tenim un repte, com podem ajudar a que en el futur hi hagi més ciutadans que, més enllà de l’interès que pugui tenir per la plaça del costat de casa seva, tingui una visió global de la ciutat i plantegi prioritats polítiques en benefici del comú.
“Plantejar que els consells han de tenir capacitat de decisió sobre els assumptes de l’ajuntament és una insensatesa democràtica alhora que un frau”
