Passem de les polítiques materials, poc a poc, a les polítiques immaterials que es relacionen amb la qualitat de la vida en comú. És a dir, treballem per tal que els valors i les actituds és converteixen en eines per millorar la vida a la ciutat. Calen en primer lloc polítiques d’igualtat d’oportunitats i discriminacions positives. Però hi ha una cosa que fa la gran diferència entre una ciutat on valgui la pena viure-hi i una que no, és la seva ànima i aquesta és l’àmbit de la ciutadania, l’anima, el nervi de la ciutat: valors, compromís i ètica civil.
M’atreviria a proposar una reflexió: potser la proporció de diners invertits en tangibles (vies, carrers, plaça, blocs de pisos) ha estat massa alta en comparació amb els diners invertits en els intangibles: serveis de salut, tutorització de famílies amb dificultats, cultura, associacionisme, etc.
Tenen menys prestigi persones que intervenen per solucionar els problemes de les famílies que fer una plaça. De fet, és més fàcil fer una plaça, per exemple, que aconseguir que els nens i nenes no abandonin l’escola, primer esglaó de l’exclusió social posterior.
La gent creu que els valors són una cosa que queda en la superestructura com en dèiem abans i que no serveix per a res. Des de fa temps que he escrit que la política, en la mesura en què les ciutats es van acabant, ha de passar del totxo a la Política amb majúscules. No vull dir que no calgui construir més edificis, o fer rondes o acabar el metro, tampoc és això. Ara bé, en aquesta nova etapa caldrà fer política intangible per força i per convenciment.
Per força, perquè amb la crisi econòmica obliga a dedicar tots els diners que es puguin a la solidaritat. A coses tan bàsiques com que cap sabadellenc passi gana.
Per convenciment, perquè la nova frontera política social i cultural es juga amb les actituds i els valors dels ciutadans. Els polítics ens apareixen aquí no com aquells gestors que construeixen i gestionen, sinó com aquells lideratges que són capaços de conduir les societats per camins on ningú quedi pel camí i sobretot on ningú prengui mal i on ningú acabi abatut pel seu veí. S’està acabant doncs la política tangible, visible, material i comença una etapa de la política dels intangibles. És molt més complicat, és necessita molt més nivell polític, moltes més dades empíriques per fonamentar actuacions, molta més complexitat, molta més humilitat i sobretot demanar la complicitat de tothom que pugui donar un cop de mà.
Ens juguem, doncs, el futur de la ciutat en dos àmbits La política, en aquesta nova etapa, ha de ser allò que mai havia haver deixat de ser: el tracte entre les persones la cultura i la fraternitat. En la cultura perquè aconseguim que quan algú tingui dificultats econòmiques sàpiga que la crisi no l’ha provocat el seu veí pobre vingut de l’altra part de l’estret de Gibraltar, sinó de les grans entitats financeres que han especulat fins a l’infinit. En la fraternitat, perquè a la fi la gent s’ha de sentir orgullosa de viure en una ciutat on podem dormir plàcidament d’acord amb la pròpia consciència perquè som radicalment solidaris. La cultura, a més, serveix perquè no donem per suposat que el que tenim, no ho hem aconseguit per ciència infusa.
Fer polítiques intangibles és una de les grans dificultats de la política municipal avui. Les mancances de la ciutat no es resolen amb més pedres, més edificis, més places o més carrers. Es tracta de veure com som capaços de recuperar els valors de l’ètica civil republicana que eren el centre de l’actuació de l’ajuntament de Sabadell de la II República. La política, en aquesta nova etapa, ha de ser allò que mai havia haver deixat de ser: el tracte entre les persones.
“La política, en aquesta nova etapa, ha de ser allò que mai havia haver deixat de ser: el tracte entre les persones”
PAGE
PAGE 2
