La principal notícia política des de principis de març ha estat la fallida sessió d’investidura del socialista Pedro Sánchez. I el dimarts d’aquesta setmana ha estat el 8 de març, Dia Internacional de la Dona.
Mai en la història democràtica d’Espanya una dona s’ha sotmès a una sessió d’investidura. Continuem encara lluny de tenir una presidenta del Govern, a diferència de força països. L’Amèrica del Sud que considerem encara com a socialment retrassada té actualment dues presidentes de nivell: Michelle Bachelet a Xile i Dilma Rousseff al Brasil. Però aquí anem molt pitjor. Tenim una democràcia aparentment més veterana i madura que aquests dos països, però cap dels quatre partits que optaven a guanyar les eleccions ha presentat una candidata a presidenta del Govern. I en la seva història mai ho han fet. A Catalunya també anem pel mateix camí perquè mai hem tingut una presidenta de la Generalitat. I a les darreres eleccions només Ciutadans ha presentat una dona com a cap de llista.
A la sessió d’investidura de Pedro Sánchez només van parlar dues dones, ambdues membres del Grup Mixt, és a dir, de partits petits i amb poca representació. Van ser Ana Oramas de Coalición Canaria i Onitza Enbeita d’EH-Bildu. La representació femenina actualment al Congrés dels Diputats tampoc és per saltar d’alegria per la igualtat entre dones i homes. Només hi ha un 39% de diputades, contra un 61% de presència masculina. La pitjor nota la tenen els d’Unión del Pueblo Navarro, amb dos homes diputats i cap dona, com Nueva Canarias i Foro Asturias que tenen un sol home diputat. A continuació va el PNB, amb 5 homes i una sola dona. Després ve Ciutadans, amb només un 20% de presència femenina. Empaten amb només un 33% de dones diputades ERC i Compromís. El PP es queda al 36’7% de presència femenina, empatant gairebé amb els convergents de DiL (37’5%). El PSOE s’acosta a la paritat, amb un 45’6% de dones diputades. I a Podemos i companyia hi ha majoria femenina, per una sola diputada. Guanyen de carrer Coalición Canaria amb una única diputada, i EH-Bildu que té només dues diputades.
La llei marca que a les candidatures cal un mínim d’un 40% de cada gènere, calculat per cada 5 posicions. Però feta la llei, fem la trampa: posar 3 homes als tres primers llocs, i deixar les dones als llocs 4 i 5. Així, la predominància masculina està assegurada. Això no es resoldrà fins que s’entengui i apliqui l’esperit de la llei.
Fa 20 anys hauríem posat la mà al foc a que Espanya tindria una dona presidenta del Govern abans que els Estats Units d’Amèrica tinguessin un president negre. Doncs no ha estat així. A més, els propis EUA van de camí de tenir també abans que nosaltres una dona com a presidenta del país.
No s’entén la greu manca de presència femenina al poder polític a nivell estatal, quan a molts ajuntaments hi ha alcaldesses. Malauradament, a mida que pugem en l’escalafó polític i institucional les dones van minvant.
Davant d’aquesta realitat de predominància masculina en l’alta política, cal preguntar-se per què no hi ha prou dones, quan sumen una mica més de la meitat de la població. En primer lloc, podria ser perquè malgrat ser un país amb bones lleis d’igualtat, aquesta no ha arribat a tots els nivells de la societat. Una altra raó podria ser perquè quan toca gestionar poder, és a dir, a les coses serioses (la política i les grans empreses) cal mantenir homes manant. Una tercera raó passaria també perquè només s’accepten en política a les dones que actuen com si fossin homes, amb la mateixa duresa, manca de sensibilitat i d’empatia que els actuals homes que manen.
I encara quedaria una quarta raó: davant de la mediocritat creixent existent als partits polítics, qualsevol persona amb una mica de nivell ètic i intel·lectual en fugiria. I és clar, com que per terme general avui dia el nivell de formació de les dones i el seu comportament social és molt millor que els dels homes, els actuals partits polítics no són un lloc adient per a elles.
“A Espanya continuem encara lluny de tenir una presidenta del Govern, a diferència de força països”
