Diumenge passat va tenir lloc la clausura dels Jocs Olímpics disputats a Rio de Janeiro. Cada quatre anys té lloc aquest espectacle esportiu de primer nivell. I si bé la màxima olímpica afirma que allò important és participar, tothom sap que èxits i fracassos es mesuren en medalles. De fet, a Espanya es mesura així l’èxit olímpic, fugint de l’autèntic esperit olímpic. Més aviat es mesura el nivell de l’esport espanyol sovint en funció només dels resultats olímpics, com si durant quatre anys no passessin coses importants i interessants en l’esport.
Els Jocs Olímpics comporten que esportistes completament desconeguts passin a ser, d’avui per a demà, “estrelles” als mitjans de comunicació. Disciplines com el tir, el tir amb arc, el rem, l’halterofília, etc., de sobte són retransmeses en directe per televisió, i al primer canal, com si fossin una final de Champions. Malauradament, d’aquí a 15 dies aquests esports i els seus practicants -independentment del seu nivell- tornaran a viure en el silenci mediàtic. Mentre, continuarem vivint a un país on sembla que només existeixi el futbol, autèntic monocultiu esportiu en la nostra societat.
Potser caldria fer un esforç per mostrar públicament l’existència d’esports molt interessants, molt sans de practicar, encara que molt poc coneguts. Tal vegada aquesta hauria de ser una obligació dels mitjans de comunicació públics, en lloc de continuar enganxats al futbol.
Una altra qüestió més aviat trista és mesurar l’èxit esportiu d’un país en raó de les medalles olímpiques. O fer-ho inclús en funció dels resultats internacionals de clubs i atletes espanyols. Potser hauríem de començar a mesurar l’èxit de l’esport en funció del nombre de practicants, professionals, “amateurs” o simplement persones que de tant en tant fan algun esport. També caldria utilitzar com a mesura de l’èxit esportiu el nombre d’activitats extraescolars esportives, i el nombre d’alumnes que hi participen.
Una altra espinosa qüestió que sorgeix d’aquests darrers Jocs Olímpics és que les dones han obtingut més medalles i millors resultats que els homes, almenys a nivell d’Espanya. No deixa de ser curiós quan, segons el Consejo Superior de Deportes, hi ha gairebé 2.800.000 homes amb llicències federatives d’algun esport, mentre que només hi ha 722.000 dones amb llicències federatives. D’entre les 66 federacions espanyoles, només a 5 esports hi ha més dones federades que no pas homes: voleibol, gimnàstica, patinatge, hípica i ball esportiu. I hi ha dades que sorprenen, com els 370.000 homes federats per caçar, mentre que hi ha menys de mil dones caçadores federades. També hi ha el cas de la boxa, amb 1.300 homes federats per només 80 dones. Està vist que això de matar animals per plaer i de repartir mastegots són més aviat característiques masculines. Només amb dades com aquestes ja n’hi ha prou com per apostar per les dones com a més humanes i, per tant, més vàlides per a molts àmbits, política inclosa.
Tot i així, ens hauríem de preguntar per què hi ha menys dones que homes practicant esport federat. Potser encara ens fallen moltes coses a nivell d’esport de base, d’esport escolar, però també a nivell d’esport d’elit i d’alta competició. És cert que venim de molt temps on l’esport es considerava cosa d’homes. Però els temps van canviant i no para de créixer el nombre de dones que practiquen esport, al nivell que sigui. Si partim de la base que l’esport és cultura, no podem negar la igualtat d’accés a l’esport i a la cultura tant per a homes com per a dones.
Caldrà veure si en els propers 4 anys, fins als Jocs Olímpics de Tokyo al 2020, l’esport canvia a Espanya, prenent més força els esports desconeguts (però no pas poc practicats), l’esport de base i l’esport escolar. Poden estar molt bé les beques ADO (un sou raonable per a esportistes de nivell olímpic), però s’haurien de multiplicar moltíssim els ajuts a l’esport de base i a l’esport escolar. L’esport és molt més que guanyar una medalla olímpica o un campionat.
“L’esport és molt més que guanyar una medalla olímpica o un campionat”
