Dimecres i divendres. Una no-investidura en dos rounds que no ens ha deixat cap sorpresa però sí que té un parell de conseqüències (molt) immediates.
La primera i òbvia, és que Mariano Rajoy no és Presidente. Com que no ha aconseguit que cap altre grup de la Cambra, a banda de Ciudadanos i de la diputada de Coalició Canària, li donés suport, s’ha quedat a 6 escons d’aconseguir-ho. I això per què? Doncs bàsicament per no haver sabut activar cap eina de seducció política que li permetés acostar posicions amb la principal força de l’oposició, com ara avenir-se a consensuar puntuals i concretes reformes a canvi d’acordar, per exemple, una legislatura més curta.
La segona, i molt transcendent, és que s’ha activat el compte enrere. S’ha posat en marxa el rellotge per a la convocatòria d’eleccions en el termini de dos mesos des del debat de la investidura i, a dia d’avui, sembla que no hi ha cap desllorigador que permeti pensar en altra cosa que no siguin eleccions el dia de Nadal. Més que res perquè no només Rajoy, sinó perquè ara per ara, cap altre sembla capaç de poder seduir políticament ningú per poder acostar posicions i sumar suports per a una investidura alternativa. Sembla que la capacitat de pacte segueix brillant per la seva absència, malgrat considero que aquesta és una habilitat que la política espanyola és capaç de desenvolupar.
Hi ha però, realment, alguna possibilitat d’assolir un pacte de governabilitat per Espanya? Hi ha alguna possibilitat que s’activi alguna eina de seducció política que permeti investir Presidente? Podria existir una alternativa a un govern del PP i de la seva crossa Ciudadanos que seria, sens dubte, nefast pels interessos de Catalunya?
Jo entenc que sí. Que hi ha alternativa i que aquesta passa per què el PSOE entengui que l’Estat espanyol és divers i plural i que, sense Catalunya, no hi pot haver Govern i molt menys un Govern estable i fort. De fet, l’Estat sempre havia tingut govern quan es tenien presents les necessitats de Catalunya.
Ara, no és diferent.
En la meva opinió Pedro Sánchez avui és un home que sap que, de no moure’s la situació actual, el porta a ell i al seu partit a una molt crítica situació política. Malament si acaba lliurant una abstenció al seu màxim oponent ideològic i malament si resta immòbil i aquest tancredisme d’uns i altres acaba arrossegant la ciutadania a unes terceres eleccions a celebrar en festa de guardar. Les conseqüències d’una o altra opció són imprevisibles, o no tant.
Caldria doncs, bastir una alternativa i aquesta podria molt bé passar per què s’ autoritzés, per la via activa o per la via passiva, que Catalunya pugui decidir el seu futur. Pedro Sánchez no només té antecedents per a poder- ho fer sinó que a més té justificació jurídico-legal per a poder-ho defensar.
Els antecedents no són altres que la pròpia celebració amb rotund èxit del 9N constant el govern del PP. El PP, per la via passiva, en va permetre la celebració. Res ni ningú va fer res, malgrat poder, per evitar-ho. La justificació que deia, li dóna ni més ni menys que el propi -mai més ben dit- Tribunal Constitucional, el qual en la seva resolució referida a la consulta del 9N, no es va estar de dir que calia donar solucions al repte de Catalunya per la via política i no jurídica; ergo, Pedro Sánchez te una oportunitat de liderar una sortida de l’atzucac per la via de la seducció política evitant, no només unes terceres eleccions, sinó bàsicament les seves conseqüències: un nou panorama de no governabilitat. Una mena de dia de la marmota. Ara només queda preguntar-se: tindrà la política espanyola la necessària capacitat de seducció?
“A dia d’avui, sembla que no hi ha cap desllorigador que permeti pensar en altra cosa que no siguin eleccions el dia de Nadal”
.
.
