Aquesta setmana ha tingut lloc la fallida sessió d’investidura de Mariano Rajoy. Més enllà de les anàlisis que es puguin fer sobre les posicions d’uns i d’altres, potser cal parlar també d’alguna falsa excusa repetida sense parar. Hi ha tot un seguit d’arguments tramposos que serveixen per pressionar uns i altres, però també per justificar fets de viabilitat dubtosa. Un dels arguments més repetits -per massa gent- és que Espanya necessita un govern. Aquesta afirmació duu dins seu una altra no menys falsa: Espanya no té govern.
Doncs sí, Espanya té govern. Des de l’endemà de les eleccions generals del 20 de desembre de 2015 Espanya té un govern en funcions. És el mateix que ja hi havia. I és un govern presidit per Mariano Rajoy que ha continuat governant des d’aleshores. L’article 21 de la Llei 50/1997, de 27 de novembre, regula què pot fer i què no pot fer un govern en funcions. Concretament, un govern en funcions no pot elaborar els pressupostos generals de l’Estat ni dur projectes de llei al Congrés dels Diputats. I, teòricament, ha de gestionar els afers ordinaris i només pot prendre decisions extraordinàries per interès general o per urgència. Però la realitat des del 21 de desembre de 2015 és molt diferent.
El govern en funcions de Rajoy fa i desfà lliurement. Per exemple, només al Consell de Ministres del 19 d’agost va aprovar gastar-se 97 milions d’euros en manteniment d’avions i helicòpters militars, així com 58 milions d’euros en seguretat privada per a presons. Són despeses que ningú diria que són urgents ni d’interès general.
Durant aquest any 2016 el govern ha aprovat molts reials decrets, per exemple, desenvolupant la LOMCE (Llei d’Educació) o modificant els pressupostos generals de l’any 2016. Tampoc li ha faltat temps al govern en funcions per presentar constantment recursos al Tribunal Constitucional contra decisions del Parlament de Catalunya. I no són només per temes independentistes, sinó per qüestions socials com la llei contra la pobresa energètica. També ha nomenat ambaixadors, secretaris d’estat i directors generals, i ha repartit condecoracions de tot tipus. Mariano Rajoy i diversos ministres han participat a cimeres europees durant tot l’any, com si tot fos normal. De pas, i de forma perversa, es neguen a comparèixer al Congrés per sotmetre’s a control parlamentari.
Així doncs, està clar que Espanya sí té govern. De fet, inclús el denostat i ara denunciat ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, continua de ministre. A qualsevol país d’Europa fa mesos que hauria estat forçat a dimitir.
La fallida investidura de Rajoy ha coïncidit en el temps amb la destitució de la presidenta del Brasil, Dilma Roussef. Ella i el seu partit han patit una investigació en profunditat per si havien comès qualsevol delicte. No n’han trobat cap. La cessen un senat i una càmbra de diputats plens de diputats conservadors corruptes. A Espanya tenim un president del govern en funcions que, a més, s’ha presentat novament per ser investit president. I això que dirigeix un partit al que instruccions judicials (jutges, no pas l’oposició ni la premsa) acusen de finançar-se il·legalment amb diner públic i, fins i tot de ser “una agrupació il·lícita amb la voluntat de delinquir”. Com deia una dita dels anys 60, en temps en que el fundador del PP, Manuel Fraga, era ministre de Turisme: “Spain is different”.
Tot i que Espanya té un govern que no para, cal un nou govern molt diferent que l’actual. I aquesta és l’autèntica responsabilitat de Pedro Sánchez, líder del PSOE. Que Rajoy no sigui investit president no és culpa de Sánchez. Però si el PSOE no sap posar-se d’acord amb Podemos i d’altres forces d’esquerra serà culpa seva. El lloc del PSOE no és pactar amb Ciutadans, sinó amb l’esquerra, la veritable alternativa. A Catalunya, al 2003 i al 2006, CiU tenia més diputats que ningú, però PSC, ERC i ICV-EUiA van posar-se d’acord. I ningú va dubtar de la legitimitat democràtica d’aquells governs. Ara també hauria de ser així.
“El lloc del PSOE no és pactar amb Ciutadans, sinó amb l’esquerra, la veritable alternativa”
