Opinió

La vaga general de 1976

La comissió per la commemoració dels 40 anys de la vaga genera de 1976 va organitzar un acte divendres passat al centre cívic de Sant Oleguer. L’organització va permetre una retrobada dels principals actors d’aquell esdeveniment que segurament és el més important de la historia de Sabadell de la segona part del segle XX. Llàstima que a la taula no hi hagués cap representant de la comissión inter-ramos.
Estic fins al capdamunt -és un eufemisme- de tota aquesta gent que ara diu i repeteix: Franco va morir al llit. Què volen dir amb això? Que no van fer res i que ningú va fer res? Així volen justificar la seva por?
Aquest acte em va fer bullir el cap de records dispersos. Hi va haver molta gent humil que va ser molt, però que molt valenta. Voldria afegir-hi un episodi protagonitzat pels joves d’aquell moment. Una generació de joves va irrompre amb força i va desafiar el franquisme en aquells dies on encara es torturava bestialment. Si algú en dubte que ho digui i farem un altra article sobre la qüestió.
Just abans de la mort del dictador, octubre de l’any 1975, la Joventut Comunista de Catalunya se sentia potent i des de la revista clandestina, es criticava durament el règim: “Morir matant” deia en un gran titular a portada. L’editorial tenia un títol d’humor negre: “Abreviemos por favor”. En aquest dies d’assassinats i de la fi del dictador, el 26 de novembre de 1975, només sis dies després de la mort de dictador, el comitè local de la JCC de Sabadell que es reunia en un conegut local d’una empresa d’assegurances del carrer de Gràcia, va organitzar, amb una gran audàcia, el que s’anomenarà “Manifest dels 95”. De fet feia setmanes que es recollien les firmes. El manifest significa la irrupció pública d’una nova generació de sabadellencs: obrers, estudiants, cristians, artistes, esportistes, etc. Significa alhora el primer intent de coordinar tota la lluita antifranquista que des de tots els àmbits de la vida associativa, cultural i laboral juvenil s’havia anat teixint en aquests anys previs. El manifest combinava perfectament les reivindicacions concretes dels joves amb la necessitat de la llibertat i la democràcia: “els joves d’avui no tenim veu ni vot […] Calen organitzacions democràtiques juvenils (…) Aquesta democratització, que crearà un nou clima de convivència pacífica entre els diferent sectors d’opinió, no és possible sense abans promulgar una amnistia per a tots els presos i exiliats polítics i sindicals, primer pas vers una reconciliació de tots els espanyols.” El desafiament al règim feixista era frontal: es repartia el manifest per tots els racons de la ciutat, amb el nom sencer de, en realitat, 92 joves.
A més el 22 de febrer de 1976, és a dir, el cap de setmana abans de l’inici de la vaga general i a iniciativa del comitè local de la JCC es va presentar aquest manfest al pavelló d’esports. Unió Jove, la revista clandestina de la JCC local explica aquests moments emocionants de la vida local:
“[…] cuantos jóvenes han aprendido estos días lo que significa la unidad, la libertad, los intereses comunes de todo el pueblo por tener un ayuntamiento democrático, para terminar con la represión […] La participación de más de 2.000 jóvenes en el festival del 22 de febrero, organizado por los ‘95’ en el Palacio de Deportes es otra muestra de lo que decimos. Los gritos de ‘llibertat’, ‘amnistía’, ‘Visca Catalunya Lliure’, y ‘Burrull dimite, el pueblo no te admite’ coreado por todos los asistentes […] Hoy podemos decir que la JCC estamos enraizados en nuestra ciudad. Tenemos capacidad para movilizar y dar alternativas a todos los sectores de la juventud de nuestra ciudad.”
El franquisme el van derrotar també o fonamentalment els joves, uns joves que havien creat espais de llibertat fins al darrer límit de la ciutat. Com a mostra de la conflictivitat que vivia la ciutat és pot dir que la vaga general es produeix quan tots els instituts de la i moltes escoles privades estan en vaga des de la setmana anterior. L’havia convocat la semilegal Junta de Delegats. Crec que seria una bona idea reunir aquests 92 joves en un acte al saló de plens de l’ajuntament.
L’única pega a l’acte de commemoració al 40 aniversari d’aquest esdeveniment és que no hi havia joves. Caldria potser que l’ajuntament organitzi a tots els instituts de la ciutat actes amb els protagonistes de la vaga general del 76 ara que encara estan en condicions de fer-ho. Que no ens passi el mateix que amb els sabadellencs als camps nazis, quan es va intentar era massa tard i quasi tots havien mort. A més proposo que es doni la medalla d’or de la ciutat a la a la “Comissión inter-ramos” formada pels nostres herois locals: José Luis Valdivieso Álvarez, Francisco Fernandez Andújar, Andrés Macías Bellerino, Francisco Morales Sánchez, Álvaro Garcia Trabanca, José Ramírez Ruiz, Luis Gallego Ruiz, Francisco Ruiz González, Carmelo Ruz Bonilla, Manuel Cañadas Romero, Candido Capilla Gómez. Cal que la ciutat els doni les gràcies i a tota aquella gent anònima que ells representen. Honor i gloria a tots els sabadellencs de la resistència.
PD. Algun lector reconeix qui és l’autor d’aquest cartell?

“El franquisme el van derrotar també o fonamentalment els joves, uns joves que havien creat espais de llibertat fins al darrer límit de la ciutat.

Comentaris
To Top