Als politòlegs se’ls està girant feina. I tot perquè per apropar-nos amb un cert rigor als comportaments polítics que s’estan donant tant en el país d’aquí com en el d’allà, ens calen urgentment molt i nous promptuaris que ens ho facilitin. Fins ara, en política, un dels principis que hi regien es basava en que calia ser actiu per a poder créixer. Un principi que a la vista de quina ha estat i continua essent l’actitud del PP en general i de Mariano Rajoy en particular, ha quedat definitivament aniquilat. I és que sense fer ni dir res, sense comparèixer davant la ciutadania, deixant que el temps passés observant allò que passava al seu entorn polític, serà com diumenge, d’una manera èpica i en el darrer minut de joc, Rajoy aconseguirà fer realitat l’objectiu que s’havia marcat de renovar càrrec al capdavant de l’executiu espanyol. Ho farà havent sofert ben pocs danys i de la mà d’un PSOE errant i dividit, que s’ha mostrat incapaç d’articular al seu redós una alternativa al PP, d’acord amb el compromís que davant la ciutadania havia contret de no contribuir a que Rajoy continués al capdavant del govern estatal.
L’estratègia doble dels populars d’esperar i, alhora, de fer recaure la responsabilitat d’unes terceres eleccions damunt un PSOE debilitat per les circumstàncies, els ha donat bons resultats comptant. Un PSOE que, dit sigui de passada, pagarà amb escreix la decisió del seu Comitè Federal d’abstenir-se en l’edició exprés d’investidura del proper diumenge. Serà també llavors quan els socialistes espanyols acabaran per aparèixer davant els ulls dels electors com els màxims responsables que Rajoy continuï ocupant La Moncloa. Però les coses són com són i no pas com voldríem que fossin. I a despit que certament el PSOE, amb Susana Díaz i tota la vella guàrdia al capdavant, és el principal responsable d’aquesta situació increïble en la que el partit polític més corrupte i antisocial de tots els temps continuarà governant Espanya, la resta de formacions polítiques amb escons al parlament de Madrid no estan exempts de responsabilitats, malgrat intentin com vulgarment es diu, treure’s el mort de sobre i carregar els neulers cap a una altra banda.
Com tothom deu recordar, les segones eleccions estatals –com també les primeres– foren plantejades pels partits opositors al PP en clau de compromís de desallotjar Rajoy de La Moncloa si l’aritmètica d’escons ho permetia. De sobres sabem també que en política una cosa és allò que es diu, i una altra ben diferent allò que s’acaba fent. Això explicaria que quan la majoria alternativa al govern del PP era més possible que mai, foren els personalismes els que malbarataren l’oportunitat de canviar el rumb del govern d’Espanya amb la conformació d’un govern alternatiu. I tot amb el pretext d’unes famoses línies vermelles que en política no existeixen, i que en la pràctica amagaven el convenciment d’algunes forces polítiques de que els resultats d’unes segones eleccions els serien més favorables en detriment dels populars i dels socialistes.
Comptat i debatut: que Rajoy continuï a La Moncloa és simplement la conseqüència palmària de la manera de fer i d’actuar d’una oposició més pendent dels interessos propis que no pas de cercar solucions a un Estat que es va esmicolant de mica en mica. Així, a banda de tots plegats, qui de la situació n’acabarà pagant majors rèdits electorals i d’imatge política serà el PSOE al que, paradoxalment i adduint responsabilitats d’Estat, se li exigia facilités la investidura de Rajoy quan, contràriament i precisament per responsabilitat d’Estat, haurien d’haver estat els socialistes els que havien d’evitar que el poder executiu d’Espanya continués a mans d’aquells que a bastament han demostrat que no tenen cap sentit d’Estat. ([email protected])
“Un PSOE que pagarà amb escreix la decisió del seu Comitè Federal d’abstenir-se en l’edició exprés d’investidura del proper diumenge”
