Com deia Pere Quart, els sabadellencs al capdavall som bàrbars. Tenim una tirada molt pronunciada a criticar-ho tot, a trinxar-ho tot. Posaré un exemple de la nostra història. Aquests dies s’ha tornat a parlar de la gloriosa vaga general de febrer de 1976, potser l’esdeveniment més important de la segona part del segle XX.
Doncs bé pocs dies després de la vaga general, durant la primera quinzena del mes de març de 1976 es reuneixen els quadres del PSUC per fer una avaluació de la tasca realitzada durant la vaga general. Va ser una reunió extraordinària pel seu caràcter encara clandestí. Hi devia haver una vuitantena de persones. En poques ocasions el PSUC local assumia tant de risc. Se celebrava al seminari de Sentmenat. Era molt jove, tenia 17 anys havia estat el dirigent del moviment estudiantil i responsable per tant d’aturar els instituts. Suposava, amb la innocència dels anys, que seria com una gran festa. Doncs no. No parlo de memòria, fa uns mesos vaig poder escoltar sencera aquella reunió ja que va ser gravada. Una reunió clandestina, gravada!
Sorprèn que en una reunió on a priori, sembla que tot haurien de ser felicitacions, hi hagi una capacitat crítica tan elevada. Els falta perspectiva del que acaben de protagonitzar? No, és el maleït caràcter del sabadellenquisme.
L’informe inicial del comitè local presentat per Paco Trives és molt crític amb la “Comisión inter-ramos” els organitzadors i líders de la vaga i especialment crític amb Antoni Farrés. Se’ls acusa de no haver seguit les directrius del comitè local del PSUC en aquella gloriosa setmana!
Farrés demana la paraula per defensar-se. És el primer en parlar. Defensa la seva actuació especialment pel que fa a la seva participació en la conducció de la fi de la vaga. És de fet molt crític amb l’informe del comitè local: “no trobo correcte que ens carreguin les culpes” del que no ha funcionat correctament. Acabaven de protagonitzar l’acció política més important des de 1939 fins avui i encara hi havia gent que hi trobava pegues! És un fet tant sabadellenc!
La clandestinitat té molt de glamour a les pel·lícules franceses parlant de la resistència, però poques vegades en té res de glamurós. Però aquell dia sí que en va tenir. Tot d’una, quan ja portàvem unes hores discutint el sexe dels àngels amb força mala llet, un camarada es va aixecar i va informar que a partir d’aquell moment no podria entrar ni sortir ningú de la reunió. Una clandestinitat dins d’una altra clandestinitat. Tots, menys els dos o tres que sabien el que passaria, estàvem expectants. Tot d’una apareix ni més ni menys que el secretari general del PSUC, Gregorio López Raimundo!
El secretari general del PSUC era una figura mítica, del que no se’n coneixia la cara degut als molts anys de clandestinitat vivint a Barcelona. Amb tota seguretat era de les persones més buscades per la policia. Va ser un moment molt emocionant.
La intervenció de Gregorio López és molt emotiva. És la primera vegada que parla davant de tant militants de Sabadell. Comença referint-se a Josep Moix alcalde de Sabadell i gran dirigent obrer de la ciutat i sobretot de Jaume Girabau membre de la JSU de Sabadell “el primer camarada que vuelve de América para hacer-se cargo de la dirección” i es afusellat el 25 de gener de 1941: “Uno de los héroes del partido”. La seva intervenció pel que fa a la vaga general és la d’algú que sí ha copsat la importància històrica de l’esdeveniment i per tant fa una intervenció conciliadora que propicia el consens posterior que es formula amb la creació d’una comissió de redacció de l’informe final on s’inclou al “camarada Toni”. El propi Farrés explicava que li va salvar la seva incipient en aquell moment trajectòria política. És clar López Raimundo estava molt content i defensava el gran èxit de la vaga general, es clar, no era sabadellenc, era de Tauste a l’Aragó.
Va ser un primer intent d’acabar amb les aspiracions de Farrés però ja més a prop a les eleccions municipals, Farrés va caure en desgràcia d’amplis estrats de la direcció comunista i enviat a militar castigat a la base. El conflicte s’inicia a inicis de 1978, quan falta un any i mig per les primeres eleccions municipals, Farrés és expulsat del Comitè Local.
1 L’excusa, en aquest cas, és que Farrés proposa en una conferencia local la creació d’una gestora a l’Ajuntament de Sabadell després de la vaga general i la dimissió de Burrull, el comitè local diu que no i el destitueixen de tots el càrrecs. Segurament hi havia massa gent que creien que “mejor equivocarse con el partido que acertar fuera de él”
2. Poc temps després es configura una nova majoria a la direcció local del PSUC i es recupera a Farrés quan se li proposa que parli en nom del PSUC en un acte de l’ADS
3 a La Faràndula. Una part important de gent que amb el pas del temps es va tornar farressistes, van intentar, almenys per dues vegades, que no fos l’alcaldable i relegar-lo a la militància de base.
Com ens comentava Javier Pradera és probablement un cas típic de la tradició comunista estalinista. En aquells països la gent se n’enfotia i considerava dissident el que segueix “recto cuando el partido gira a la derecha o a la izquierda”
4.Franco va morir al llit, però va tenir una mort espantosa, el règim agonitzava i sabia que estava lligat a la seva sort. Sabia els que el poble s’havia fet seus els carrers.
Ara, quan es comença a parlar d’un nou partit polític que aglutini un munt de partit amb sigles cada cop més incomprensibles, caldrà que alguns es jubilin ja d’un cop però sobretot que hi hagi generositat i que es creï un ambient amable que no enviï els joves idealistes, un cop més a casa.
”Una part de gent que amb el temps es va tornar farressistes, van intentar que no fos l’alcaldable i relegar-lo a la militància de base.”
