Acaben de tenir lloc les eleccions presidencials als Estats Units d’Amèrica (EUA). Es diu que el resultat és sorprenent, atesa la victòria del candidat republicà i conservador, Donald Trump. Portem dies llegint i escoltant anàlisis sobre els canvis en els votants nordamericans, que si amunt, que si avall, i tot plegat per intentar explicar per què ha guanyat Trump. Tot plegat dóna la sensació de buscar explicacions complexes a coses que són molt més senzilles.
La primera qüestió és que Donald Trump no ha guanyat sinó que Hillary Clinton ha perdut. Alguns analistes polítics considerem que les eleccions no les guanya mai ningú sinó que les perd algú. També ha passat ara als EUA. Expliquem-ho.
L’any 2012 el candidat republicà Mitt Romney va perdre davant d’Obama. Doncs bé, Trump ha obtingut 1’2 milions de vots menys que Romney. I en relació al 2008, on McCain va perdre àmpliament contra Obama, també Trump ha estat menys votat que McCain. Per contra, la patacada grossa se l’enduu Hillary Clinton. Aquesta ha obtingut 6 milions menys de vots que l’Obama de 2012 i 10 milions menys de vots que Obama al 2008. Queda clar, doncs, que Trump no guanya per sí mateix, sinó que simplement s’aprofita de l’enorme fracàs de Hillary Clinton.
No té sentit buscar claus sobre per què els votants demòcrates han canviat de vot. No, els votants demòcrates no han votat Trump. La realitat és molt més senzilla: molts votants demòcrates han decidit abstenir-se i no votar ningú. No se sentien atrets ni representats per Hillary Clinton. Si ens fixem molt bé, s’assembla molt al que ha passat a Espanya als darrers anys. L’any 2008 Rajoy perd contra Zapatero, tot i obtenir 10’3 milions de vots. Al 2011, Rajoy obté majoria absoluta amb 10’8 milions de vots. Només guanya mig milió de vots. Aixó sí, el PSOE perd més de 4 milions de vots entre 2008 i 2011, que majoritàriament se’n van a l’abstenció.
Clinton ha estat vista com la Rubalcaba dels EUA. De fet, semblen carreres paral·leles: 40 anys en política, ficats sempre dins dels racons més secrets i més poderosos de la política, amb suficient cinisme com per dir avui blanc i demà negre, etc. Representen el pitjor de la política, el que més ha cansat a molta gent, en especial en l’àmbit progressista. Obama era aire fresc, sinceritat, a més de pertànyer a una minoria discriminada, com ZP en el seu moment semblava no ser el polític clàssic.
A l’altra banda, fa ja força anys que la dreta conservadora nordamericana es caracteritza per posicions molt semblants a les de Trump. El “Tea Party” és un moviment que defensa el mateix que Trump, i que des de fa anys és majoritari entre les persones que sistemàticament voten als republicans. Trump només s’ha limitat a dir el mateix que pensen una majoria de votants conservadors. No hi ha cap canvi nou a la societat nordamericana. Simplement ha aparegut un candidat presidencial afí a aquesta posició majoritària en la dreta. Tot i així, algun rebuig ha tingut Trump, atès que ha perdut prou vots en relació al candidat republicà al 2012, Mitt Romney, també milionari i conservador.
Un altre fet a destacar és que feia anys que un candidat demòcrata no tenia una oposició important per l’esquerra. Bernie Sanders va posar les coses difícils a Clinton, tot i afirmar que era “socialista” (no ho deia ningú als EUA des de fa moltes dècades). Així com la dreta s’ha muntat al “Tea Party”, el progressisme nordamericà està lliscant cap a l’esquerra, en especial entre les capes joves, urbanes i d’alt nivell educatiu. Al temps, doncs.
I a qui vaticina greus desgràcies mundials per la presidència de Trump, caldrà calmar-lo. El propi Obama no ha pogut fer ni la meitat del que es proposava. El poderós “establishment” dificulta els canvis enormement. Serà aquest mateix “establishment” qui impedirà moltes coses a Trump. Al cap i a la fi, també als EUA el poder no està en mans de la política ni dels votants, sinó que és cosa dels de sempre, els grans poders econòmics.
“El progressisme nordamericà està lliscant cap a l’esquerra, en especial entre les capes joves, urbanes i d’alt nivell educatiu”
