Els recents avenços en conducció automàtica de vehicles, o sigui sense conductor, porten a entreveure un futur molt diferent. Clar que potser aquesta conducció no es consolidarà encara per les dificultat tècniques i que tot quedi en un no res.
Però, si es consolidés la proposta, els canvis podrien se notables. Per exemple, la gent jove cada vegada compra menys vehicles. A les ciutats del nord d’Itàlia ja hi ha un “bicing” que es fa en cotxes petits: els llogues per hores, amb una targeta i et desplaces. Segons un estudi encarregat per FIAT, els joves no tan sols no compren cotxe sinó que no es treuen ni el carnet de conduir. Així, doncs, només que combinéssim conducció autònoma, lloguer de vehicles i manca de propietat, ja s’entreveu un panorama completament diferent en la mobilitat.
El parc de vehicles es podria reduir dràsticament. El parc actual és una cosa de l’època dels dinosaures: una ciutat com Sabadell disposa d’un vehicle per cada dues persones. És a dir, uns 100.000 vehicles. Aparcats l’un darrera a de l’altra, a una mitjana de 5 metres, ocupen… no 5 Km, ni 50, sinó 500 Km! És una barbaritat, una ferramalla per a tenir-la la major part del temps aparcada i robant espai al carrer.
El cas és que amb una desena part dels vehicles es podria servir el conjunt de la societat, assistir a persones sense carnet, dur porta a porta gent gran o amb dificultats de mobilitat… I el conjunt de la gent esclava del vehicle en l’accés al lloc de treball podria llegir o fer feina durant el temps de viatge. En el futur no ens explicarem haver disposat de 100.000 vehicles, com tampoc el tribut de sang dels accidents. A l’escala catalana disposem d’uns 3 milions de vehicles, que ocupen aparcats uns 15.000 Km: una vegada i mitja de l’equador i el pol.
Aquest canvi de panorama implica alguns detalls més: Desapareixeria el transport públic ferroviari un cop tothom va en cotxe de porta a porta? Doncs no, perquè la seva velocitat podria ser superior i més còmode i perquè el cotxe autònom et podria portar a casa des de l’estació ferroviària propera. Això si vius a la perifèria, però al centre urbà el cotxe particular no podria mai assolir servir tothom porta a porta, per la qual cosa ferrocarril i metro sobreviuran. Per això es podria pensar en un sistema públic ferroviari i un complement de vehicles com accés personal que refés el conjunt de la mobilitat. Allò que realment succeiria en un context de vehicles autònoms seria una consideració de la mobilitat en termes de fluid. Talment com la sang porta glòbuls rojos, les carreteres i autopistes portarien vehicles en una dansa lenta i més homogènia que els actuals carrils de diferents velocitats. Tot el flux aniria a similar velocitat i les condicions de fluïdesa, de seguretat i control conduirien a una reducció de la velocitat i a un flux òptim. Conduir deixaria de ser una acció privada, on no hi cabria l’esport de conduir, el qual quedaria relegat a llocs i moments concrets, supervisat sempre per les condicions de la seguretat col·lectiva. Tot un altre panorama.
A Europa ens costa admetre aquest plantejament no liberal de la conducció, quan als EEUU la limitació de la velocitat és un fet i el canvi automàtic de velocitat els ha suposat una pacificació i una lentitud que aquí no entenem. Allà poden se liberals amb les pistoles, però són socials en el trànsit, mentre que aquí fem a l’inrevés: podem demanar llibertat de velocitat sense límits, però prohibim les pistoles, perquè ens sembla més civilitat matar-nos amb cotxe que a bala.
El complement de la regulació col·lectiva de la mobilitat portaria a la idea de flux per sobre del de partícules (cotxes en moviment lliure). Avui som presoners de la subjectivitat de cadascú dins el cotxe demanant …més carrils!, …més autopistes!, quan el problema és de conjunt. La desaparició de la utopia ultra liberal del cotxe personal i la idea de flux canviarien radicalment els criteris de disseny i regulació de vies i trànsit. Tot passaria a ser més objectiu i més econòmic que no pas ara. El flux de la sang suposa parsimònia en funció del benefici general. Aquest seria el nou concepte. Però no hauríem arxivat els ferrocarrils, perquè serien encara el sistema bàsic de la mobilitat a llarga distància i en els centres urbans densos.
“Sabadell disposa d’un vehicle per cada dues persones, és a dir, uns 100.000 vehicles”
