La recent mort de Fidel Castro ha dut Cuba a primera plana dels mitjans de comunicació. Sense entrar en les conseqüències de la mort del seu etern governant, potser paga la pena explicar alguna cosa sobre aquest país d’enormes contrastos i contradiccions.
Cuba és, possiblement, la més espanyola de totes les antigues colònies. La pèrdua com a colònia fou tardana. però tot i així molta gent espanyola hi va continuar emigrant. De fet, el propi Fidel Castro i el seu germà Raül podrien demanar demà mateix la nacionalitat espanyola. I l’obtindrien ràpidament en ser fills d’un emigrant de Galícia. La gent a Cuba és plena de picaresca, com ho seria l’espanyola amb un règim i un clima semblants. I així com a d’altres països hi ha expressions més o menys de menyspreu vers els espanyols, a Cuba és ben al contrari: no hi ha gent de cap altre país més estimada i valorada.
Les valoracions sobre el règim cubà, amb motiu de la mort de Castro, han estat molt diferents. D’entrada, molta esquerra no ha parat de lloar el règim cubà, mentre la dreta no parava de repetir la paraula “dictadura”. Però aquest és un món de paradoxes. La primera paradoxa és que el millor amic espanyol de Fidel Castro era Manuel Fraga, que sempre deia meravelles de Cuba. Una altra paradoxa de la dreta és que no passa res amb la Xina ni amb països com Aràbia Saudita o Qatar, mentre que Cuba és el diable antidemocràtic. L’esquerra tampoc es lliura de paradoxes. Es critiquen les dictadures àrabs, però s’obliden que a Cuba no es poden crear partits polítics ni sindicats, igual que a Aràbia Saudita o Qatar. També hi ha pena de mort a Cuba, tot i que no s’ha condemnat ningú des de l’any 2003.
Fou intel·ligent la política cubana amb els opositors durant les darreres dècades. En lloc de tancar-los a la presó, els deixaven marxar a fora. Centenars de milers vingueren a Espanya, on el govern Aznar els acollia com a refugiats polítics (tot i que la majoria no ho eren).
Un argument a favor de Cuba és l’esforç en atenció social, salut i educació. I és prou cert, perquè la comparació entre Cuba i els Estats Units (EUA) és sempre favorable a Cuba (mortalitat adulta i infantil, vacunacions, esperança de vida, nombre de metges, anys d’escolarització, nombre de mestres, etc). De fet, la despesa pública cubana en educació és del 12’9% del PIB contra el 5% d’Espanya o dels EUA. Però no tot és tan brillant. El salari mitjà a Cuba és de 24 euros mensuals. Si bé aliments, electricitat i habitatge són baratíssims, coneixent els preus de tot a Cuba no s’entén com la gent sobreviu. La gent enganya l’Estat fent tot tipus de tripijocs, la majoria d’ells il·legals però àmpliament tolerats per les autoritats. Saben que si reprimeixen la població per tenir un restaurant il·legal, per vendre productes del camp o per “traspassar” la vivenda, la revolta seria immediata. Així doncs, deixen fer.
I una anècdota: a Cuba es poden comprar cotxes europeus, generalment de segona mà. Un Citroën AX amb 15 anys i 30.000 kms costa 20.000 euros. No s’entén com se’l pot comprar algú, però la realitat és que es venen.
D’altra banda, Cuba és el 5è pitjor país del món en accés a internet. Hi ha 150.000 usuaris d’internet d’un total de més d’11 milions d’habitants. Es pot tenir internet a casa, sí, però a una velocitat de 0’056 Mb, és a dir, 5.000 vegades més lenta que la nostra fibra òptica. Costa 30 euros mensuals per 100 hores de connexió, més 5 euros si es té correu electrònic. I els ordinadors costen sobre 300 euros. Recordem, però, que el salari mitjà mensual és de 24 euros. Val a dir que el govern cubà ha optat per aquesta mesura com a eina de censura cibernètica. Mentre Xina o els paísos àrabs censuren els continguts impedint l’accés a moltes pàgines web, a Cuba censuren internet amb una connexió cara i lenta.
No sabem on anirà Cuba, però potser el millor seria que la seva gent ho decidís lliurement. No oblidem, tanmateix, que són els més propers de tots els nostre “cosins” americans.
“No sabem on anirà Cuba, però potser el millor seria que la seva gent ho decidís lliurement”
