El problema fonamental del conflicte sobre el bosc de Can Deu al meu és que hi ha una crisi de confiança. De fet, l manifest dels 3.000 explicita una desconfiança envers la Fundació Antiga Caixa Sabadell 1859. Creuen, plantejant la municipalització, que el govern municipal genera més seguretat.
Joan Carles Sunyer, el seu director, en la seva reacció ha sobreactuat. Caldria que entengués que la mala gestió, que van fer els dirigents de la Caixa de Sabadell, va acabar amb la fi d’una entitat que es va crear el 1859 i que havia sobreviscut a guerres i malvestats. Caixa Sabadell, i el seu naufragi, no és una bona carta de presentació. Sunyer carrega sobre les seves espatlles la incompetència del molta altra gent. Inclòs Jordi Mestres que cobrava un milió d’euros anuals, que va desnonar sense pietat moltíssims sabadellencs i que va enterrar la Caixa que es va vendre a canvi d’un euro. Indignació en la memòria col·lectiva hi és. L’estratègia comunicativa passaria per la autocrítica i la humilitat, encara que sigui impostada, sempre és millor que l’arrogància.
Per tant és lògic que tot el que soni a Caixa Sabadell avui s’hagi de guanyar la credibilitat. I les estridències no ajuden a augmentar el crèdit. Hi ajuden els actes guiats per la intel·ligència. Sobren enginyers forestals i falten referents sabadellencs. Si es vol recuperar la confiança seria bo estudiar la possibilitat de nomenar algun dirigent històric de la UES com a nou Tsar del bosc de Can Deu. Una figura independent, que coneixi i estimi els arbres -que no els miri com si fos un terreny per l’explotació- i que tingui llibertat per denunciar si les coses no van bé. Els nord-americans, fan aquest tipus de coses i funcionen.
A més crec que no podem tractar el Bosc de Can Deu com un bosc, sinó com un parc de la ciutat. A més hi ha arbres que creixen més ràpid que les alzines i els roures i que, en determinats espais, donaria la sensació que anem endavant.
Caldria fer un projecte específic al pàrquing. Fer una tanca perimetral verda i plantar algun tipus d’arbres que donin ombra als cotxes i embelleixi l’espai que sembla un no lloc. Caldria fer un projecte a l’entorn de Sant Julià i treure totes les torres elèctriques que es pugui. Sembla que n’hi ha on la seva funció és criar rovell. Caldria fer un altre projecte a l’antic mirador. A Sant Vicenç de Verders, on tants nens i nenes hi fan estada en tota mena d’activitats pedagògiques, caldria plantar-hi un tipus de vegetació que creixi ràpid que protegeixi els infants d’una insolació. I un parell de xiprers tampoc hi sobrarien. Caldria delimitar i limitar els camins, amb una bona senyalització i fins i tot limitant l’accés a determinats espais en regeneració. I prohibir la circulació de bicicletes. Seria bo també, pensar en la recuperació del pantà de Ribatallada, recuperar les mines, enderrocar la nova masia de Ribatallada i consolidar els murs que queden de l’antiga i fer-hi un bon mirador.
Però el moll de l’ós és que em sembla un error tractar la recuperació del bosc com si aquest estigues a Granera, per exemple, o al Pirineu. Per què no ens plantegen accelerar el procés de recuperació regant una part del territori que ocupava el bosc? Fins ara només es fa de forma puntual. Es podria fer: al perímetre, al mirador, al pàrquing, a l’entorn de Sant Vicenç de Verders, a l’entorn de Sant Julià d’Altura, etc.
No es pot regar per què ho diu la Bíblia o el Llibre Roig de Mao Zedong? L’aigua podria sortir del que llencem cada dia del torrent de Gotelles i del de Ribatallada. Seria fins i tot sostenible. Bé és va aprofitar quan la sequera del 2008.
L’Ajuntament de Sabadell crec que hauria de tenir una actuació i una veu més activa. Alerta, no cal que totes les coses les lideri i les resolgui l’alcalde. I cal pressionar i fiscalitzar la Fundació Antiga Caixa Sabadell 1859 i en darrera instància si no s’acompleixen les objectius de la ciutat amenaçar amb l’expropiació. 3 milions d’euros pagats a 10 anys son 300.000 euros/any. Tampoc és tant. Així doncs cal passar del bosc de Can Deu al Parc de Can Deu.
“No podem tractar el Bosc de Can Deu com un bosc, sinó com un parc de la ciutat”
