Es calcula que del 2007 ençà han tancat 1.500 empreses, només a Sabadell. Són els efectes de la crisi. Quan una empresa plega és generalment perquè no hi ha prou diners. Les vendes són menors que les despeses i, al final, no queda més remei que tancar.
Muntar qualsevol tipus d’empresa o de negoci es basa, d’entrada, en la inversió de temps, esforços, coneixements i, sobretot, de diners. Sense diners, sense una inversió prèvia, no hi ha empresa ni negoci possible. I sovint, quan hi ha fallida, molt empresaris han patit embargaments, fins i tot de l’habitatge, per no poder pagar els crèdits bancaris.
En aquest marc, el primer que qualsevol persona emprenedora demana (tingui una empresa o sigui només autònoma) és un tractament d’igualtat envers qualsevol altra empresa. Però a Espanya, això no passa. A Espanya hi ha un seguit d’empreses que, quan inverteixen diners, ho fan sabent que no els perdran, encara que les coses vagin malament. Millor dit, saben que si les coses van malament les pèrdues seran a càrrec dels diners públics, els que paguem totes i tots amb els nostres impostos.
El nou ministre espanyol de Foment ha explicat que no hi ha més remei que “rescatar” unes quantes autopistes de peatge que fan fallida. El cost per a l’erari públic rondarà els 5.500 milions d’euros. L’excusa és que aquest “rescat” és una obligació legal de l’Estat. I és ben veritat. Tot i així, cal dir que és perquè els contractes, els concursos públics, les condicions de les concessions i les lleis de contractes de l’Estat estan fets per salvaguardar els interessos de les empreses constructores i gestores. Hi ha el concepte de “responsabilitat patrimonial de l’Administració”, que és el forat legal per on es fa passar aquesta profunda immoralitat de salvar les pèrdues de determinades empreses amb diners públics. Són lleis fetes a mida de determinades grans empreses, però no pas justes.
L’anterior ministra de Foment, Ana Pastor, actualment presidenta del Congrés dels Diputats, va dir multitud de vegades que el “rescat” d’aquestes autopistes no costaria cap euro de diner públic. Però no serà així. A qualsevol país normal, aquesta persona dimitiria de qualsevol càrrec públic. Però no ho farà.
Per cert, que els 5.500 milions d’euros que costarà aquest rescat és el mateix import que les retallades -o increment d’impostos- exigides per la Unió Europea. Doncs bé, ara serà el doble: per complir amb Brussel·les i per tapar el forat d’unes quantes empreses i bancs.
Dilluns vinent, 19 de desembre, se signarà el rescat del túnel de l’AVE a la Jonquera. L’empresa mixta franco-espanyola TP Ferro ha fet fallida perquè no passen prou trens per aquest túnel. TP Ferro és formada al 50% per ACS (Florentino Pérez) i Eiffage, i van demanar crèdits per 400 milions d’euros per fer el túnel, ajudats pels 600 milions d’euros públics (Espanya hi va posar uns 200 milions d’euros). Ara l’empresa no pot pagar els crèdits que va demanar i els pagaran a mitges França i Espanya, quedant-se el túnel. Espanya va regalar 200 milions d’euros i ara pagarà a ACS 225 milions d’euros més. Però ACS no ha perdut ni un euro en aquesta obra ruïnosa. Més aviat hi ha guanyat perquè en els costos de tot plegat hi ha carregat el benefici industrial de l’empresa. El mateix ha passat a aquesta empresa amb els 1.500 milions d’euros del dipòsit de gas Castor a Vinaròs. En no poder-se usar, l’empresa ha cobrat la inversió amb diner públic, sense perdre diners, ni tampoc els bancs prestataris. Amb les autopistes ha passat el mateix.
Grans bancs i grans empreses fan negocis rodons: guanyen diners en negocis ruïnosos. La clau és que el diner públic es fa càrrec de tot plegat. Davant d’aquesta realitat immoral, és lògic indignar-se. Però sorprèn que les associacions empresarials no diguin res. Mentre el 99’99% de les empreses no són salvades amb diner públic, n’hi ha algunes que sí ho són, guanyant-hi diners a més. La desigualtat de tracte ha de ser denunciada. A què esperen, doncs?
Grans bancs i grans empreses fan negocis rodons: guanyen diners en negocis ruïnosos”
