En pocs dies el Partit Popular s’ha empassat dues males notícies internes. La primera és que la seva fundació afí, la FAES, dirigida per José María Aznar, decidia desvincular-se completament del PP. La segona notícia és la decisió de José María Aznar de dimitir com a President d’Honor del PP, excloent-se del seu proper congrés.
Aquestes dues males notícies no són l’inici d’una mala època dins del PP, sinó que és més aviat la punta d’un “iceberg”. Com és sabut, un “iceberg” és un bloc de gel que flota al mar, del que només veiem surant el 10% del seu tamany, quedant la resta sota l’aigua. Al PP hi ha un conflicte soterrat des de fa força temps. És un conflicte d’ideologia i de poder.
Rajoy va ser designat pel propi José María Aznar per dirigir el PP fa més de 10 anys per ser el successor més gris possible. Però, de mica en mica, Mariano Rajoy ha anat establint una xarxa interna caracteritzada per dos elements. El primer és que, tot i moure’s dins d’un marc conservador, la ideologia no és el principal motor del partit. Allò que importa és tenir i mantenir el poder, tant a nivell institucional com dins del propi partit. El segon element és que qui vulgui mantenir el seu lloc ha de dir que sí a tot i callar. No s’accepta cap dissidència ideològica ni de discussió cap a qui tingui poder.
La manca de democràcia interna dins del PP ha permès aquest funcionament pervers del partit. Com que les llistes electorals les fan sempre els de dalt, només continuarà qui calli, accepti i col·labori en el manteniment del poder. La dissidència interna és impossible. Val a dir que la majoria de partits funcionen igual, encara que tinguin primàries i mecanismes per l’estil. Està prohibit dissentir de la línia oficial dels partits, criticar els de dalt i tenir criteri propi sobre ideologia o gestió del poder.
Rajoy ha buidat el PP de profunditat ideològica. Dins d’un estàndar conservador, on més o menys tothom pot sentir-se còmode, la ideologia és una simple excusa. Rajoy brilla no pas per sí mateix, sinó per la derrota i incompareixença dels seus adversaris electorals. El PP de Rajoy guanya perquè el PSOE s’entesta en suïcidar-se constantment. Rajoy no prèn decisions sinó que deixa florir els temes tranquil·lament. S’ha convertit en un especialista en veure passar cadàvers polítics per davant seu. I tot plegat sense fer res, tant sols esperant que uns i altres s’estavellin.
Aquesta inacció política de Rajoy ha tingut conseqüències dins del PP. Aquelles persones més profundament ideologitzades han acabat per establir una xarxa de resistència a Rajoy i al seu equip. Aznar n’és la principal, però també hi són Esperanza Aguirre, Mayor Oreja i d’altres personatges. Les accions d’Aznar exposen públicament una incomoditat interna creixent.
A partir d’ara, però, podem anar-nos preparant a viure una oposició ideològica creixent a les polítiques i formes de Rajoy. I sortiran de dins del seu propi partit. Les persones afins a Aznar són moltes més de les que sembla, tant a nivell de càrrecs públics i interns, com a nivell de militància. De fet, Rajoy mai ha aixecat passions dins del partit, a diferència d’Aznar. Cal notar, doncs, que si és la militància la que ha de prendre decisions al PP, Aznar sempre guanyarà a Rajoy. Compte, per tant, a aquest element que a mitjà termini pot tenir una influència molt important en el funcionament intern del PP.
Hi ha qui diu que Aznar podria intentar fundar un nou partit a la dreta de l’actual PP. No sembla que les coses vagin per aquí sinó que més aviat Aznar voldria fer el mateix que Felipe González al PSOE: manar al partit, des del sofà de casa.
Així doncs, per molt que intentin vendre’ns una imatge de pau interna, al PP no hi ha pau política. Està a punt de desfermar-se una brutal batalla pel poder. I tot plegat, succeeix en un partit que malgrat tenir un gran poder polític, arrossega un pes de corrupció brutal, el major de la democràcia moderna espanyola. I aquí ni Aznar ni Rajoy se’n lliuren.
T “Està prohibit dissentir de la línia oficial dels partits, criticar els de dalt i tenir criteri propi sobre ideologia o gestió del poder”
