Teòricament l’any 2017 ha de ser l’any clau per a l’independentisme català. El govern de Junts pel Sí (ERC i el PDECat) pretén celebrar un referèndum al setembre. Tot i així, a les files independentistes les coses trontollen. D’una banda, la CUP, suport del govern català, diu que segons com vagin les coses igual és millor avançar el referèndum. Les entitats independentistes, com l’ANC o Òmnium Cultural, simplement és limiten a fer seguidisme del govern català. Entremig hi ha tot el marasme dels anomenats “comuns”. Aquesta denominació inclou el grup parlamentari de Catalunya Sí que es Pot i el grup al Congrés de “En Comú Podem”, on s’apleguen ICV, EUiA, Podemos Catalunya i l’entorn de l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau, i el cap parlamentari a Madrid, el sabadellenc Xavi Domènech.
Els “comuns” tenen al davant un panorama complicat atès que han de configurar-se aquesta primavera com a partit polític, unint un Podemos català amb una direcció fluixíssima i caòtica, una ICV en fallida econòmica i política, dividida entre independentistes com Jaume Bosch o anti-independentistes com el portaveu al Parlament Joan Coscubiela, i una EUiA residual. Només té prou múscul polític i ideològic el nucli dur de l’entorn d’Ada Colau. Plantejar ara als “comuns” que li facin la feina bruta als partits independentistes aportant-hi votants, és absurd. I és una gran irresponsabilitat.
L’independentisme català ha decidit que la clau de l’èxit del proper referèndum està en mans dels “comuns”. Han d’acceptar sense condicions la proposta independentista. Així l’independentisme renuncia a la seva responsabilitat d’afegir votants al seu cabàs. Això amaga una concepció de la política molt antiga i poc democràtica, basada en que els partits donen instruccions, i els votants els segueixen amb el cap cot. L’independentisme català hauria de fer-se atractiu als votants dels “comuns” (poca broma: van tenir 850.000 vots a les generals del 2016, amb un 25% del total de vots), i no pas buscar que Colau i Domènech els hi facin la feina. I tampoc s’hi val esperar que també els faci la feina el “victimisme” davant l’estúpida persecució judicial atiada pel PP contra l’independentisme.
Aquí rau un dels problemes de l’actual independentisme català: la incapacitat de sumar suports per ell mateix. No sap mostrar-se atractiu a la meitat de la població catalana. Fa molt de temps ja que les enquestes no es mouen d’un suport a l’independentisme entre el 46% i el 50%. Aquesta dada demostra que l’independentisme no sap créixer. A Escòcia, els independentistes del SNP (Scottish National Party) van créixer gràcies a un programa molt atractiu a nivell social i polític, centrat en polítiques clarament progressistes. Per contra, aquí l’independentisme promou que “primer la independència, i després ja veurem”.
Aquesta posició infantil és d’una ceguesa política enorme. Totes les enquestes i tots els estudis sociopolítics fets a Catalunya confirmen que la majoria de la població catalana s’ubica a l’esquerra i al centre-esquerra. No és casualitat el daltabaix del PSC quan des de Madrid el PSOE va deixar de ser progressista. Aleshores, la pura lògica reclamaria que l’única possibilitat que té l’independentisme de guanyar qualsevol referèndum és proclamar-se clarament progressista. Ha de proposar una república catalana moderna, d’esquerres i allunyada de la rendició política a les tesis del neoliberalisme i de submissió als poders econòmics. Només així guanyaria el sí en un encara hipotètic referèndum per a la independència de Catalunya.
La darrera enquesta del CEO continua mostrant un percentatge important de ciutadania que troba insuficient l’actual autonomia catalana però que no és independentista. A hores d’ara, aquestes posicions més aviat “federalistes” no tenen resposta política. El PSC no és creïble i els “comuns” encara tenen la feina per fer. I, per cert, el referèndum “pactat” amb l’Estat és impossible mentre el PP governi.
“Només té prou múscul polític i ideològic el nucli dur de l’entorn d’Ada Colau”
