No em refereixo a les baixes temperatures que aquests dies fan a casa nostra, sinó que m’he llegit el llibre “Les hores decisives. Abril-Juliol 1932” d’Armand Obiols editat per la Fundació La Mirada. Són editorials del Diari de Sabadell d’aquells dies on es discutia les esmenes al Congrés de Diputats a l’Estatut de Núria. I sembla que el temps no hagi passat que el temps s’hagi congelat.
He quedat astorat i perplex davant de l’enorme semblança que les reflexions d’aquells anys tenen avui. “Catalunya només ha estat universal quan ha estat catalana” (…) Una part de polítics espanyols es miren Catalunya “com si el problema català fos un problema inesperat sorgit per miracle del no-res davant llurs mirades astorades” i pensaven “que una mera inhibició era prou per fer-los desaparèixer”. Obiols escriu: “Fins ara, ha estat d’una meravellosa simplicitat: consistia a negar rodonament la realitat de les coses òbvies (…) creure que els fets desapareixen, com miratges, quan sistemàticament són negats (…) Encara hi ha qui diu que el catalanisme és un moviment artificial”.
Ostres, sembla que Obiols vagi escriure després de sentir Mariano Rajoy o Soraya Sáenz de Santamaria. És tal l’actualitat d’aquest tipus d’afirmacions que Josep Fontana va fer el 2014 el seu darrer llibre: “La formació d’una identitat” intentant explicar que “l’invent” de Catalunya ve de lluny, de molt lluny. De fet per analitzar la resposta política de l’estat espanyol més que analistes polítics es necessiten “terapeutes”, com diu Obiols. La pervivència del problema català es deu fonamentalment a la “majestuosa voluntat irrefutable de Catalunya”.
Ara bé, res no serà fàcil, això no serà un happening: “si volem la llibertat de Catalunya n’hem de córrer tots els riscos” i no sé quants estan disposats a sacrificar el seu confort de vida: feina, sou, estudis, família, llibertat, com ho van fer els militants antifranquistes avui tan escarnits.
Estem vivint uns moments estranys on es posen en evidència dos dels errors més comuns del catalanisme: “les dues columnes que sostenen el nacionalisme català són l’egoisme i la desesma”. I m’atreviria a dir, l’infantilisme de pensar que tot és fàcil i per ahir.
Crec, però, que Armand Obiols s’equivoca quan amb una excessiva exigència critica el paper de la nostra classe política catalana a Madrid l’any 1932, quan diu “els homes d’Esquerra Republicana juraren defensar amb llurs vides la llibertat de Catalunya. Però el vent s’emporta els mots i aquells juraments eren escrits, cínicament, damunt la sorra”. El temps ha posat les coses al seu lloc, i molts d’ells van acabar essent no uns homes sense sang a les venes, com sembla dibuixar, sinó autèntic herois que ens van conduir segurament a l’època de més esplendor de la nació catalana. Molts d’ells ho van pagar amb la vida i els que es salvaren amb camps de concentració i l’exili. I aquesta és també una lliçó de la nostra història. Tot i que comparteixo ara la idea que el “nostre poble és infinitament superior als seus polítics”.
Coincideixo també amb Obiols en creure que vivim una “esplèndida primavera nacional de Catalunya” i que el “catalanisme (…) ha iniciat, així, la revolució més autèntica de totes les que son possibles a la península”. Caldrà veure si els nostres polítics la conduiran cap a una nova etapa de plenitud cultural i intel·lectual, com ho va ser la II República, o cap al desastre. No hi ha diferència entre drets nacionals i drets socials perquè cal no oblidar que els “drets col·lectius prolonguen simplement la ratlla dels drets individuals que limita el camp del poder”. El poble ha parlat, tot queda a les seves mans.
T “Comparteixo ara la idea que el nostre poble és infinitament superior als seus polítics”
