El procés polític d’autodeterminació de Catalunya compta amb diversos actius. Una mobilització important, una majoria parlamentària i una formulació de la Transició política. La base electoral és majoritària, però no superior al 50% ja que les eleccions del 25S, plebiscitàries, no van ser un referèndum homologat ni suficient. En els documents del Consell de la Transició Nacional hi ha explicitades les vies per resoldre una separació de l’Estat. Ara bé, en tot plegat hi manca l’estabilitat d’unes bases millor assentades. Per dir-ho en paraules dels independentistes americans del 1776, la declaració dels quals comença afirmant:
“Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l’han lligat a un altre, i prendre entre les Potències de la terra, el lloc separat i igual al que les Lleis de la Naturalesa i el Déu d’aquesta naturalesa li donen dret, el just respecte a l’opinió de la humanitat exigeix que declari les causes que l’impulsen a la separació.”
Doncs bé, és precisament això el que cal: explicar millor les causes. En termes antics en diríem ‘memorial de greuges’, en un concepte més actual ‘plec de càrrecs’ o directament ‘acusació’, però l’essència és la mateixa.
Ens aniria bé anar a l’Estat, a Europa i el món amb un dossier de 1000 planes amb una bona fonamentació política, jurídica, econòmica, social i cultural del mal tracte de l’Estat espanyol respecte Catalunya. Fins ara hem partit de diverses dades: les balances fiscals, les lleis portades al Tribunal Constitucional, la recentralització quotidiana, les mancances de Rodalies, els peatges,… però no és prou de cara a formular amb claredat un greuge.
Catalunya vol deixar de ser subjecte d’una relació de domini. Un domini injust en diferents camps, com són la discriminació fiscal i redistributiva, la marginació en la inversió, la manca de política industrial, la dissolució del sostre d’auto govern pactat el 1978, la marginació de la pobresa a Catalunya, la iniquitat lingüística, la judicialització de la política, la permanent deslleialtat institucional. I hi podem afegir, la demagògia anticatalana, la lluita contra un subjecte polític per part de l’Estat. Un Estat que no és solament un aparell administratiu central, sinó també els majors partits polítics, els mitjans de comunicació, les actuacions de tribunals, la ideologia jurídica,… en una voluntat d’hegemonia llaurada amb males arts i devaluant el sentit democràtic que el llindar dels països més avançats determina.
Espanya construeix un Estat centralitzat amb regions només descentralitzades i amb una mega capital radial que necessita negar el dinamisme de la perifèria i essencialment de Catalunya. Espanya consolida així una vella tendència del Regne de Castella que parteix i assumeix els fets militars com a norma de relació.
La bandera de la igualtat i l’equitat ha estat sempre catalana, en la confiança i lleialtat en la creació d’un Estat modern. Plenament frustrada aquesta opció, la demagògica “igualtat” serveix ara d’ariet polític contra Catalunya.
I, així, esgrimides totes les raons, quedaríem facultats per coincidir amb la conclusió de la declaració americana (només canviant ‘britànics’, per ‘espanyols’):
“…Tampoc hem deixat de dirigir-nos als nostres germans Britànics. Els hem advertit sovint, de les temptatives del seu poder legislatiu per englobar-nos en una jurisdicció injustificable. (…) Hem apel·lat al seu innat sentit de justícia i magnanimitat, i els hem conjurat, pels vincles del nostre parentesc a repudiar aquestes usurpacions, les quals acabarien per interrompre inevitablement les nostres relacions i correspondència. També ells han estat sords a la veu de la justícia i de la consanguinitat. Hem, doncs, de convenir en la necessitat, d’anunciar la nostra Separació…”
“Catalunya vol deixar de ser subjecte d’una relació de domini, un domini injust en diferents camps”
