A Espanya hi ha moltes fonts estadístiques fiables. Potser una de la que millor analitza i estudia la realitat és el Banc d’Espanya. Fins i tot, els seus gabinets d’estudis havien conclòs que Bankia estava en la ruïna al 2010, quan va sortir a Borsa. Fou el seu governador d’aleshores, l’encara militant socialista Miguel Ángel Fernández Ordóñez, qui ordenà amagar la informació i permetre la sortida a borsa de Bankia, amb les conseqüències conegudes.
El darrer estudi del Banc d’Espanya ens retrata les modificacions en el repartiment de la riquesa a Espanya l’any 2014, i el compara amb l’any 2008, moment d’inici de l’actual i persistent crisi econòmica.
Aquest estudi està ple d’informacions que, com a mínim, es poden qualificar de terribles. Una primera dada és que el 10% de les llars té gairebé el 53% de la riquesa del conjunt de la població. Invertint les dades, resulta que el 90% de les llars espanyoles té menys de la meitat de la riquesa del país. Una altra de les informacions terribles aportada per l’estudi del Banc d’Espanya és que des de l’any 2008, la renda mitjana de les famílies ha caigut un 18%.
El mapa que dibuixa aquest estudi del Banc d’Espanya encaixa amb molts altres estudis que confirmen un creixement important de la pobresa a Espanya. Ja pràcticament ningú nega que entre el 25% i el 33% de la població espanyola viu en la pobresa. La crisi ha duplicat i gairebé triplicat el nombre de persones que viuen en la pobresa. Sovint utilitzem eufemismes com “gent que viu en risc d’exclusió social”. Però la realitat és la que és: la pobresa és no arribar a final de mes amb els diners que s’ingressen, vinguin d’un sou, d’una pensió o d’un subsidi. Quan només es pot menjar carn un cop a la setmana, quan cal sargir la roba en lloc de comprar-ne de nova, quan cal mirar amb molta cura si es posa la calefacció, és que s’està vivint a la pobresa. A Sabadell, el Rebost Solidari atén a 2.600 famílies habitualment. Són famílies que no tenen prou diners com per comprar tot el menjar que necessiten cada setmana. Més de 5.000 persones pateixen “pobresa energètica” a Sabadell, és a dir que són famílies que no poden pagar la llum o el gas. Sort tenen que l’Ajuntament les ajuda per evitar que es quedin a les fosques i amb fred.
Tot plegat ens situa una societat dual: una part que pot anar al cinema, viatjar per vacances, comprar a botigues, sortir a sopar fora de casa, etc.; i una altra part de societat que ha de filar molt prim amb cada euro que té. La realitat és que les nombroses classes mitjanes, les que definien una societat més o menys ben situada, s’han desgastat a base de bé. Tot aquest sector més pobre de la societat s’ha incrementat en funció de persones i famílies que han anat deixant de ser classe mitjana. Mentre, les classes més altes no han deixat d’incrementar la seva riquesa. Quan creix el nombre de rics i la seva riquesa i, alhora, es multiplica el nombre de pobres mentre les classes mitjanes no paren de minvar, és que un país té un gravíssim problema de ruptura social.
Aquesta és la realitat, dura i terrible. No podem tenir una societat que funcioni amb “velocitats” diferents. Mentre un sector viu bé, sense problemes seriosos, és inacceptable que una part important de la societat continuï a diari farcida de problemes de supervivència.
Ens han anunciat que la crisi ja s’ha acabat i que el país remunta. La realitat és molt diferent: per a les famílies i persones pobres, per aquest 25-%-33% de la població, la crisi és diària. No hi ha solucions a la vista ni perspectives de canvi. Amb més de 2 milions de persones cobrant salaris inferiors a 300 euros, queda clar que la caiguda de l’atur és només un número, no pas una forma de reducció de la pobresa. Càritas confirma que tenir feina ja no treu de la pobresa.
Cal conèixer les causes d’aquesta societat dual, i és fonamental trobar les solucions per revertir-la. Però això ja és matèria per a un altre article.
“A Sabadell, el Rebost Solidari atén 2.600 famílies, que no tenen prou diners com per comprar tot el menjar que necessiten setmanalment”
