La pobresa a Espanya ha crescut de forma alarmant durant aquesta llarguíssima crisi. Banc d’Espanya, UE, OCDE, Càritas, etc., han publicat informes i dades que confirmen aquest creixement i consolidació de la pobresa.
Del 2008 al 2011 es va produir un atur brutal per l’explosió de la bombolla immobiliària. Gairebé 2 milions de persones d’aquest sector se’n van anar a l’atur. La indústria i els serveis implicats en el sector de la construcció van patir igualment amb una aportació addicional a l’atur. Alhora, el consum privat va caure en picat, bé perquè les famílies en atur ja no podien gastar tant, o bé perquè qui podia gastar preferia esperar-se. Aleshores, les empreses del sector comercial van patir-ne les conseqüències, generant encara més atur. De l’1 de gener de 2008 a l’1 de gener de 2012 van passar a l’atur 3’3 milions de persones (dades EPA). Al febrer de 2012 es va aprovar la reforma laboral que permet acomiadar per molt poc cost. Això duu al 2012 un creixement d’encara 700.000 aturats més.
Si bé les persones aturades poden tenir subsidis i unes ajudes posteriores, tot s’acaba. La pobresa ha crescut no tant seguint la tendència de l’atur sinó d’acord amb la finalització dels subsidis. S’esgotaven perquè no hi havia manera de trobar feina, en no crear-se nous llocs de treball. El punt d’inflexió que afavoreix la creació de nous llocs de treball és a finals de 2012 i tot el 2013. La reforma laboral permet incomplir els salaris pactats als convenis col·lectius i deixar-los per terra. Aleshores, comencen a sorgir nous llocs de treball amb salaris molt baixos i pèssimes condicions laborals. Igualment, es produeix el fenomen de substitució: s’acomiada -o prejubila- treballadors amb bons sous substituïnt-los per joves amb sous molt més baixos. Per cada dos veterans acomiadats es contracten tres o més joves que, tot i així, costen menys que els dos veterans. Així es crea nova ocupació, però amb uns salaris que impedeixen sortir de la pobresa a qui ha esgotat tots els subsidis i ajudes.
Cal apuntar també que en els anys 2012 i 2013 la principal font de persones aturades foren les administracions públiques. Les retallades massives en sanitat, educació i atenció social tenen la culpa d’enviar 400.000 persones a l’atur només en aquests dos anys.
Portem tres anys de creixement del PIB (1’4% al 2014, 3’2% al 2015 i al 2016). Però continua igual la pobresa, en nombre i en intensitat. És cert que l’atur ha baixat (1’8 milions menys en 4 anys), però les causes són diverses. En primer lloc, cau el nombre de persones que busquen feina, bé per emigrar a l’estranger (més de 200.000 persones), bé per ser immigrants que tornen al seu país (500.000 persones), o bé per llençar la tovallola a l’hora de trobar feina. També el fenomen de la substitució de treballadors abans esmentat té incidència en la creació de nous llocs de treball. I, en darrer lloc, els tres sectors que fan créixer el PIB (turisme, indústria com l’automòbil i la despesa de les administracions públiques), també han generat de forma directa o indirecta nous llocs de treball.
Però com molt bé explica Càritas, tenir feina ja no significa sortir de la pobresa. Creixen les noves feines amb salaris miserables. També creixen la feina a temps parcial (20 hores setmanals o semblants), les feines de temporada (turisme o substitucions per vacances) i els contractes temporals d’un dia, una setmana o dues. Així no se surt de la pobresa.
I no oblidem dos detalls fonamentals, que expliquen també el creixement i persistència de la pobresa a Espanya. El salari mínim interprofessional des de 2012 (accés del PP al govern) fins al 2016 només ha crescut en 13’8 euros mensuals, arribant als 655’2 euros mensuals al 2016. I les pensions més baixes només han pujat un miserable 0’25% anual. Així, tampoc se surt de la pobresa.
Són clares les causes del creixement i persistència de la pobresa a Espanya. Ara, però, queda veure si algú farà res per combatre-ho. De moment, no pinta gens bé malauradament.
“Com molt bé explica Càritas, tenir feina ja no significa sortir de la pobresa: creixen les noves feines amb salaris miserables”
