A Ciceró se li atribueix la frase “aquell que no coneix la història, tota la vida serà un nen”. Amb una interpretació lliure d’aquesta frase, jo diria que vol posar de relleu que per entendre els fets històrics cal conèixer, amb certa profunditat, tot el que els envolta. Una opinió sobre fets i persones no pot dissociar-se mai de l’anàlisi de l’entorn, dels antecedents i de molta objectivitat, sobretot una objectivitat que només la dóna el pas del temps.
Quedi clar que no pretenc, amb aquestes quatre ratlles, donar cap lliçó d’història, només, això sí, apuntar uns quants fets que poden il·lustrar a aquells que volen, en nom d’una parcial memòria històrica, canviar la nomenclatura de la plaça Marcet.
El 19 de març de 1983, aquest mateix Diari, publicava un article a doble pàgina sobre qui fou Batlle de Sabadell des de 1940 fins a 1960. I el signava en Ricard Simó i Bach, ciutadà respectadíssim, tot i haver tingut una filiació política ben llunyana a la del Sr. Marcet. Amb admirable rigor i equanimitat anava desgranant tot allò que Josep Mª Marcet va fer en pro de la nostra Ciutat i, a fe, que el balanç era, i és encara, força positiu, malgrat deixar en el tinter aspectes que encara haguessin millorat el resultat.
Que jo sàpiga, i he intentat informar-me, a l’Alcalde Marcet l’únic que sembla que el desacredita és el fet d’haver estat durant la Guerra Civil lluitant en les files del mal anomenat bàndol guanyador, ja que els efectes d’una guerra com aquesta, sota l’òptica humanitària, són sempre una pèrdua per a tots. O és que hi ha alguna cosa més que se’ns escapa?
Per mi, sí que n’hi ha. Marcet sempre va exercir de sabadellenc. Invocant la conciutadania, ell va treure de la presó de Montjuic, a punt de ser ajusticiats, dos significats militants del Front Nacional de Catalunya, els recordats Colet i Tramuns. D’aquí ve la corona de flors que aquella vella organització política, gairebé desmuntada, va enviar anònimament el dia de l’enterrament. I aquí hi podríem afegir aquells quatre sabadellencs empresonats més d’un any sense judici (Josep Moix Devesa, Pere Vilatgunté Pressegué, Antoni Colet Balsells i Joaquim Doménech Ferrando) i també, val la pena recordar que viu encara a la ciutat el fill d’una víctima del tristament famós camp de Matthausen, que em consta que es pronunciava totalment contrari al canvi de nom de la plaça, doncs Marcet va ajudar a la família de manera decidida; I no m’allargaré més, però deixi’m referir-me també a diversos cenetistes que Marcet va contactar al sud de França, on l’exili obligat per la seva militància els havia portat i que els va permetre refer la seva vida; alguns d’ells, després, integrats en el moviment sindical on la seva experiència va contribuir al desenvolupament de les organitzacions de treballadors, fins aleshores massa uniformes.
Dit això, resumiria que Marcet fou un bon Alcalde, -com ho va ser Toni Farrés en un marc històric ben diferent-, amb les llums i foscors que acompanyen la trajectòria vital de qualsevol persona però amb tot i això, mereix, mereixen, sobradament el monòlit i el seu lloc en la nomenclatura urbana de la Ciutat. Dos Alcaldes, cadascun fruit del seu moment històric, però que, com a denominador comú, van posar la ciutat per davant de la política en majúscula.
“Marcet i Farrés, dos Alcaldes, cadascun fruit del seu moment històric, però que, com a denominador comú, van posar la ciutat per davant de la política en majúscula”
