El discurs habitual des d’àmbits polítics és que la crisi econòmica s’ha acabat. Les economies catalana i espanyola creixen, l’atur baixa, l’economia remunta, etc. Aquestes afirmacions són certes, almenys numèricament, atès que les dades ho confirmen. Però també hi ha moltes dades que ens demostren una situació que no es donava des del franquisme: es pot tenir feina i sou i, alhora, continuar sent pobre.
Durant les darreres setmanes s’han fet públics diferents estudis d’àmbits diversos, però que coïncideixen en demostrar que la crisi econòmica és encara molt viva a diferents sectors de la nostra societat. Una consultora lligada a la London School of Economics, per encàrrec de l’Àrea Metropolitana, explicava fa pocs dies que una persona sola necessita 1.251 euros mensuals nets per viure amb dignitat. A l’entorn metropolità de Barcelona n’hi ha prou amb 1.182 euros. Fent la suma anual, a Barcelona i voltants (Sabadell inclòs) calen 15.000 euros per viure mínimament.
El salari mínim espanyol és de 707’6 euros mensuals, sumant en el total de l’any 9.900 euros. L’Enquesta Anual d’Estructura Salarial espanyola, feta per l’INE (Instituto Nacional de Estadística) explica que el salari brut més freqüent a Espanya és de 16.500 euros. Descomptats impostos, això significa que el sou més habitual a Espanya és de 1.000 euros al mes. I si parlem de sectors, l’hostaleria s’enduu la palma: 13.900 euros bruts anuals com a sou mitjà.
Per cert, aquest estudi oficial de l’INE ens explica que hi ha diferents clivelles salarials. La primera és entre dones i homes: les dones cobren de mitjana un 23% menys que els homes, a igualtat de feina. Les persones estrangeres de països pobres cobren gairebé la meitat del que cobrem els de nacionalitat espanyola. Les persones amb contractes temporals cobren un 35% menys que les que tenen contracte indefinit. I una dada demolidora: el 45% de les persones assalariades cobren menys de 1.200 euros mensuals nets.
El mateix estudi de l’INE ens explica que tenir menys de 40 anys significa tenir un salari baix. Aquesta dada coïncideix amb el darrer estudi sobre emancipació juvenil del Consejo de la Juventud de España. Segons aquest estudi, menys del 20% dels joves entre 16 i 29 anys assoleixen independitzar-se dels seus pares i mares. És la dada més baixa des que hi ha dades, és a dir, des del 2002. L’estudi determina diverses raons per explicar tanta dificultat en poder marxar de casa: el preu de l’habitatge -tant de compra com de lloguer- inabastable per a la majoria de sous dels nostres joves, la temporalitat i precarietat laboral, que dificulten tenir projectes de vida estables, i els baixos salaris que impossibiliten gairebé tot. El salari mitjà dels joves espanyols entre 16 i 29 anys està per sota dels 10.000 euros bruts anuals.
CCOO de Catalunya ha publicat un estudi sobre pobresa a Catalunya, on confirma que gairebé 400.000 persones a Catalunya viuen en la pobresa, malgrat tenir feina i salari. Des de 2013 no para de créixer aquest nombre, conformat per persones que han treballat un mínim de 7 mesos durant el darrer any.
Tot plegat ens situa una societat que funciona a dues velocitats: la dels pobres i la dels altres. Les clivelles a la nostra societat no paren de créixer: és pitjor ser dona que home, és pitjor ser jove que adult, és pitjor ser immigrant que autòcton, és pitjor tenir contractes temporals, és pitjor tenir feina a temps parcial, és pitjor treballar al turisme i l’hostaleria, etc. Tantes clivelles i en diverses facetes estan configurant una societat més desigual que mai, injusta i profundament insolidària. Mentre, els serveis públics perden qualitat i recursos, posant en encara pitjor situació a les persones que estan als sectors que més desigualtat pateixen.
Només tindrà futur el nostre país si fem tot el possible per acabar amb tanta desigualtat i risc de pobresa. No podem viure al segle XXI com si haguéssim tornat al segle XIX.
“Gairebé 400.000 persones a Catalunya viuen en la pobresa, malgrat tenir feina i salari”
