No fa falta cap estudi precís per comprovar que la ciutat té una elevada capacitat de captar i retenir calor. Tan sols estenent el palmell de la mà a la paret exterior de casa al capvespre, podreu comprovar com desprèn la calor acumulada durant el dia. I més en aquestes èpoques estivals quan els termòmetres competeixen, arreu del país, per veure quin ha estat l’indret més calorós de la jornada. Aquesta capacitat de retenir calor dins de les ciutats és el que s’anomena “illa de calor”. Precisament aquest fenomen posa en relleu que al vespre la temperatura en les àrees urbanes pot arribar a ser entre 2 i 8 graus centígrads superiors en comparació amb els espais naturals que les envolten.
Aquesta pertorbació tèrmica no es distribueix uniformement per tots els racons de la ciutat. Probablement els barris i veïnats més propers als espais naturals i lliures d’edificis que impedeixin la circulació de l’aire, gaudiran d’un efecte “illa de calor” inferior. Per tant, en funció d’on vivim, els materials dels habitatges, la manca de circulació de l’aire i la proximitat a jardins i parcs sabrem si vivim dins d’una “illa de calor” o bé ens allunyem d’aquesta pertorbació tèrmica nocturna. Davant de la calor, la societat industrial bàsicament ha intentat combatre-la amb la refrigeració a partir d’equips de consum elèctric, des de la llar fins als edificis de tota mena. A banda de l’elevat consum d’energia i l’impacte ambiental, els artefactes que s’utilitzen també emeten moltes calories de calor a l’exterior. Comprem fred i expulsem calor. També és cert que s’ha avançat molt pel que fa a l’eficiència dels aparells i la introducció de mesures passives de protecció solar en edificis, però aquestes i altres mesures encara no s’han socialitzat prou.
És evident que per fugir de les “illes de calor” tindríem dues opcions: canviar la ubicació del nostre habitatge per buscar zones amb menys temperatura tèrmica al vespre o bé adaptar-nos en l’entorn on vivim fomentant canvis en la vegetació urbana o bé utilitzant materials reflectants i aïllaments tèrmics en l’habitatge. Sigui el que sigui sempre haurem d’actuar tant en l’habitatge com en l’entorn. I segurament la naturalització del nostre medi urbà serà un factor clau.
A banda dels grans parcs de la ciutat i del Rodal, un primer pas en aquest itinerari per ambientalitzar la ciutat seria incrementar la presència d’arbres i plantes en els carrers i espais oberts de Sabadell. Això requeriria una actuació decidida en l’espai públic i la col·laboració dels titulars dels espais privats. Les eixides, terrasses, balcons i teulats són uns excel·lents espais per convertir-los en actius ambientals. Per exemple, els teulats poden ser infraestructures per recuperar l’aigua de la pluja pel rec de les eixides o bé atrevir-se a projectar una coberta vegetal que redueixi substancialment la radiació solar. Cada metre de vegetació mediterrània que recuperem a l’espai artificialitzat contribuirem a millorar la qualitat de vida de la comunitat.
Des de la perspectiva de l’acció pública s’hauria de prioritzar l’ús d’espècies mediterrànies i especialment en els espais emblemàtics. També seria oportú definir nous espais, avui encimentats, situats en places i carrers on s’hauria d’omplir de natura. Avui, de les més de quaranta espècies diferents d’arbres que hi ha als carrers i places de la ciutat, una dotzena serien originàries de la conca mediterrània i només dues d’autòctones. I aquestes haurien d’estar presents en el Passeig, com serien les alzines, que són els darrers arbres mediterranis i propis del país que varen viure en aquest emblemàtic espai de la ciutat. Ambientalisme per viure millor i recuperar la memòria ambiental. @manelcunill
“Seria oportú definir nous espais, avui encimentats, situats en places i carrers on s’hauria d’omplir de natura”
