La setmana passada vaig dinar al restaurant de la biblioteca del Vapor Badia i vaig aturar-me en una exposició que hi ha a l’entrada. És una exposició que pretén promoure els valors de l’antiracisme entre els sabadellencs. No sé si el lloc escollit és el millor per una iniciativa que pretén difondre aquests valors. Els ciutadans que llegeixen son el “target” adequat? Pretén alertar-nos sobre la manipulació informativa i responsabilitzar-nos per tal que adoptem una actitud crítica davant els comentaris i informacions de caràcter tendenciós o racista. Ens alerta que “no ens deixem portar per les notícies negatives i sensacionalistes”.
És un empeny lloable. Però la meva sorpresa rau en el fet precisament que es cau en allò que es critica. L’exemple que es posa és els conflictes derivats de l’ús d’una curiosa de peça de roba anomenada burquini a França. Dos plafons. Es pregunta tendenciosament: “Queda palesa l’agressió viscuda per aquestes dones? Segueixen sis opinions, totes d’una forma postmoderna d’analitzar les coses, és a dir d’analitzar-les al revés. Però anem a pams.
Una part molt important de les dones que emigren cap a Catalunya ho fan fugint de les guerres, de la fam o de les humiliacions que règims autoritaris, despòtics i teocràtics donen a les dones, tapant-les fins a extrems grotescos. Les valeroses feministes són atacades per policies religiosos, detingudes i empresonades. Com diu Xavier Domenech la gent quan emigra busca l’esperança. Qualsevol analista lliure de prejudicis es preguntaria per què una dona es posa el burquini a França? La resposta pot ser binària. La primera perquè l’obliga, el marit o l’imam. Si fos així estaríem davant d’una forma de violència de gènere. Pot ser -ho dubto- que ho faci perquè vol. En aquest cas estaríem davant d’un cas clar d’alienació. No em sembla correcte que un govern d’esquerres usi el punt de vista de l’alienat. En els conflictes de classe es posarien a favor dels esquirols?
Per tal que no es digui que opino fora de context explico el que diu en un plafó firmat per Íñigo Sáenz de Ugarte: “En uns països l’obligació és posar-se roba; a França la contrària. En ambdós casos s’invoca la moralitat pública: religió i laïcisme compateixen nivells de coerció sobre com han de vestir les dones. De nou el factor cultura té un important pes en tracta d’imposar? una suposada identitat cultural única sobre una minoria.”
Anem a pams, que l’únic país sospitós de no respectar els drets de les dones citat a l’exposició sigui França, és intel·lectualment una indecència. França és un dels pocs països del món on des de fa més anys hi ha llibertat religiosa i de consciència. A França devem la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789. Dos anys després Olympe de Gouges va escriure la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana.
Però la segona part de l’afirmació “religió i laïcisme compateixen nivells de coerció sobre com han de vestir les dones.” Posar la religió i la laïcitat al mateix nivell és una altra temeritat derivada del desconeixement. D’on surt el feminisme? De les valeroses atees, lliurepensadores o agnòstiques que van qüestionar els contravalors del patriarcat de l’església catòlica i de la dreta. El mateix passa en els països governats per teocràcies islàmiques. Aquí ho sabem bé, vam patir el nacionalcatolicisme. No sé per què en l’exposició no es critica els Rouco’s de l’islamisme que volen reduir les dones al no res. Per cert les feministes d’aquí com Angeles López de Ayala, Teresa Claramunt o Isabel Vilà, si aixequessin el cap al·lucinarien. I si abans d’exposar texts lisèrgics ens ho mirem? Per cert la nostra casa del comú podria afegir-hi un homenatge a les noies sabadellenques filles d’un món llunyà que com heroïnes lluiten cada dia als nostres instituts per ser lliures, perquè no les casin a la força o per no portar el vel.
Al web de Drets Civils de l’Ajuntament de la ciutat hi ha un apartat de “Creences” i sorprenentment a dins hi trobem un espai que diu “Laïcitat”. És una contradicció. Els ateus i agnòstics bàsicament “no creiem”, no tenim dogmes en els que creure com ho fan els seguidors dels llibres sagrats. Partim del dubte i la recerca. Cal dir però que l’apartat de definició de laïcitat és molt correcte.
“França és un dels pocs països del món on des de fa més anys hi ha llibertat religiosa i de consciència”
