El 5 d’agost de 1992 va ser un dia més als Jocs Olímpics de Barcelona, que aleshores era gairebé la capital mundial. D’aquells temps s’han dit moltes coses i s’han extret moltes conclusions. Tot i així, algunes d’elles estan molt lluny de la realitat i d’altres són força desconegudes. Expliquem-ho.
S’ha repetit molt durant els darrers dies que els Jocs Olímpics de Barcelona van significar una unió i un consens entre totes les administracions. Es diu que tothom es va posar a treballar per a un objectiu comú. Però no és cert. La realitat és que Jordi Pujol no suportava gens que Barcelona hagués obtingut els Jocs Olímpics. Pujol i CiU van fer tot el possible per menystenir Barcelona i el seu entorn metropolità des de sempre. El conegut com a “cinturó roig” de Catalunya es resistia al pujolisme, i continuava governat per alcaldes del PSC i del PSUC. El far era Barcelona, amb l’alcalde Pasqual Maragall governant amb el PSUC des del primer dia. Al 1987 Pujol i CiU disolgueren la Corporació Metropolitana de Barcelona. En el fons, possiblement habitava la rancúnia per una Catalunya diferent, progressista i oberta, que sumava catalanes i catalans (mentre d’altres encara parlaven d’un entorn metropolità de Barcelona “ple de xarnegos”). També podria haver-hi l’enveja per veure com el món mirava Barcelona i no pas Catalunya.
El govern del PSOE, teòricament del mateix partit que Maragall, tampoc va alegrar-se de la concessió dels Jocs Olímpics a Barcelona. De fet, com a alternativa muntada de pressa i corrents, van inventar-se una Exposició Universal a Sevilla. Per acabar-ho d’adobar, el mateix 1992 s’inaugurava l’AVE, amb una primera línia entre Madrid i Sevilla. Com sempre, és el govern espanyol qui fa el paper de separador, malgrat passar-se la vida queixant-se dels separatistes catalans. Hauria estat molt més lògic envair Barcelona de madrilenys arribats amb AVE, demostrant que des de Madrid se sentia com a propi el territori català. Però van preferir donar servei als “senyorets” andalusos amb residència dual a Madrid i Andalusia abans d’entendre que si Catalunya és Espanya, calia demostrar-ho amb fets. Malgrat el rebuig dels governs català i espanyol, els Jocs Olímpics de Barcelona van tirar endavant perquè el món ho havia triat.
El moviment olímpic venia al 1992 de tres jocs olímpics complicats. A Moscou al 1980 van faltar-hi molts països, pressionats pels EUA. Només van participar-hi 80 països. Al 1984, a Los Ángeles, el boicot fou soviètic, participant 140 països. Corea del Sud va acollir els jocs de 1988, recuperant la unitat olímpica. Però en un país particular, amb una societat avorrida i una vila olímpica allunyada de la ciutat, Seül va acollir uns jocs centrats en matèria esportiva.
Per contra, Barcelona era una ciutat oberta socialment, molt més propensa a la festa i a la disbauxa que l’avorrida Seül, amb el mar davant d’una vila olímpica situada dins de la ciutat. El primer dia d’apertura de la vila olímpica es van esgotar els preservatius que l’organització entregava als esportistes. Les festes a la vila olímpica -a habitacions i blocs de diversos països i delegacions- van ser norma comú. Alcohol, música i sexe eren habituals a les festes de la vila olímpica, com mai havia succeít a uns jocs olímpics. Era normal trobar-se esportistes de tots els països a discoteques i bars de Barcelona, inclús a altes hores de la matinada. És una cara desconeguda, però real dels Jocs Olímpics de Barcelona. Van canviar la manera d’entendre els jocs olímpics per part dels esportistes: ja n’hi havia prou de vides espartanes i de sacrificis. Un cop participant a uns jocs olímpics, calia celebrar-ho i no pas patir-ho.
Aquest aspecte lúdic, obert, de cel i mar blaus, de platges a tocar d’un barri gòtic, de nits de disbauxa enmig del modernisme arquitectònic, expliquen l’èxit de la Barcelona postolímpica arreu del món. El turisme -sigui problema o avantatge- prové d’aquí. Ningú s’apunta a visitar ciutats avorrides, tristes i fosques.
“Alcohol, música i sexe eren habituals a les festes de la vila olímpica, com mai havia succeít a uns jocs olímpics”
