Opinió

Polèmiques d’estiu

Antonio Santamaría es queixava des de ISabadell que davant de l’allau de crítiques rebudes pel govern local de mig món per l’afer del nomenclàtor, els intel·lectuals locals no han dit res.

Si dic que em sento al·ludit, semblarà que sóc un presumptuós. Per tant abans d’entrar en matèria definiré que és, al meu parer, un intel·lectual sabadellenc. Aquesta és una ciutat amb un passat industrial impressionant. Tant que quasi tothom l’enyora, això sí ningú voldria ara treballar en aquelles condicions espantoses del segle XIX, amb jornades de 14 hores i treball infantil des dels set anys. Per cert li dediquem un monument a la llumanera immoral que, tant si com no, va intentar impedir la regulació del treball infantil: Joan Sallarés i Pla. Molt bonic aquest passat no és.

Per tant, com explicava Marià Burguès, aquesta ciutat no ha donat grans homes de ciència ni de lletres, una de les excepcions Joan Oliver deia que “al capdavall som bàrbars” per alguna cosa. Per tant un intel·lectual sabadellenc és un individu que no cal que hagi estudiat, ni llegit res de res, només que en algun moment s’aturi al passeig i sembli rumiar. Ja ha passat a la categoria d’intel·lectual. De fet l’únic intel·lectual de veritat de la ciutat és Sebastien Bauer, òbviament francès.
Vaig sentir a parlar del debat sobre el nomenclàtor a partir del debat sobre José Mª Marcet, però no vaig pensar que aniria més enllà de treure uns noms de feixistes locals dels nostres carrers i places. Per cert, l’opinió que tenia Marcet dels intel·lectuals i de la Fundació Bosch i Cardellach farien empal·lidir els actuals membres, entre els que m’hi trobo. Però d’això en parlarem un altre dia.
Vaig adonar-me de la magnitud del document a partir d’un article d’Antonio Santamaría. No comparteixo molts punts de vista sobre la política i la ciutat, però vaig pensar que només que la meitat del que escrivia fos veritat, l’ajuntament amb bon criteri, amagaria el paper en un calaix i en faria un de propi acotant el que es volia que la ciutat discutís. Ho vaig trobar tan evident que jo no vaig dir res. S’ha vist que no ha estat així. Qui diu que un intel·lectual endevina més coses que un ciutadà que no ho és?
La segona observació que faria és la següent: si els 27 regidors tenien el document –a mi ningú me’l va fer arribar i al web municipal no hi era –tant costa penjar papers al web?-, podem arribar a la conclusió que cap es va llegir el paper. Ni després de l’article del col·lega? O si se’l van llegir no hi van trobar res de preocupant. No sé què és més preocupant.
Hi ha cops que passen coses imprevistes, podem posar massa exemples dramàtics, però n’hi ha d’altres que ho són. La polèmica generada ha estat proporcionada a l’error.
Després ha estat sensacional l’article d’Isidre Soler assenyalant com a sospitós habitual Antonio Santamaría, com a culpable de l’afer, sense atendre a la magnitud de la tragèdia. O sigui que sense Santamaría el New York Times no hagués dit res. Brillant. Això sí que es tenir poder!
Ara ja m’he justificat de no dir res abans, als propers dies donaré la meva opinió sobre la qüestió de fons. Però no puc estar-me’n. Sóc dels que em fa gràcia aquesta cita del llibre Juan de Mairena, d’Antonio Machado:
–Hoy traemos, señores, la lección 28. (…) Hoy vamos a hablar de Dios. (…) Que se pongan en pie todos los que crean en Él.
Toda la clase se levanta, aunque no toda con el mismo ímpetu.
–Bravo. Muy bien. Hasta mañana señores.
-…Que pueden ustedes retirarse.
–¿Y qué traemos mañana?
–La lección 29. “De la posible inexistencia de Dios”.
Crec que aquesta ocurrència tan divertida justifica una plaça sencera, o dues.

¿Podem arribar a la conclusió que cap regidor es va llegir el paper ni després de l’article del col·lega?

To Top