Retornar de nit, i sense parar de ploure, des de la capital administrativa de l’Europa de l’establishment dóna per reflexionar de com ens van les coses a tots plegats. I si es pot rematar amb un parell de dies de descans a la vila occitana d’Avinyó, és un bàlsam immillorable. Una contrada per recuperar i renovar forces per traçar aquest viarany llarg que ens conduirà a una nova governança al servei del benestar i la fraternitat dels pobles d’Europa. Amb tot, aquest nou escenari que anhelem més ambiental i social requerirà un espai jurídic, que de ben segur no agradarà a les organitzacions avesades als interessos a curt termini.
Les normes són allò que les persones ens hem dotat per regir la nostra relació dins de la comunitat i amb altres comunitats. I com no podria ser de cap altra manera aquest pacte social no pot esdevenir mai un dogma. La llei sempre haurà d’estar sotmesa als drets humans i civils de caràcter universal. Interpretar la norma com un jou és propi de societats inhumanes. Una col·lectivitat avança a partir de reconèixer la diversitat i els drets de les persones, i també d’altres espècies que conviuen en el nostre medi. Ja sé que aquest darrer apartat pot estranyar, però hi ha més que certesa que moltes altres espècies també tenen altres formes d’intel·ligència i de relacionar-se entre elles i amb nosaltres. Per tant, no serà gens extemporani en un futur pròxim que es reconeguin drets a la natura. De fet, avui exigim a la natura el deure de facilitar-nos llum, aigua, terra i tants altres serveis per viure. I nosaltres, quins drets li atorguem?
Si optem per una visió europeista de la comunitat, és evident que per al nostre país la pertinença a la Unió Europea (UE) ens ha permès gaudir d’un grau més elevat de respecte al medi ambient. Les polítiques històriques d’altres països, la tasca de les organitzacions ambientals i socials han contribuït que el reconeixement del medi ambient avanci. Aquest context sociopolític europeu també ha afavorit canvis en països com el nostre, on la cultura del no a la natura ha dominat entre les esferes de poder públiques i privades. La normativa europea ens ha permès avançar al llarg d’aquestes dècades, però avui en l’àmbit global podríem dir que vivim un cert estancament de les polítiques ambientals com a motor de canvi. Un exemple és la conflictivitat derivada del compliment de la normativa ambiental a la UE. L’informe de la Comissió Europea del 2016 en relació al nombre d’infraccions efectuades pels Estats membres relacionades amb el medi ambient eren 471, bàsicament en el capítol de la protecció de la natura, l’avaluació d’impacte ambiental i la indústria química. A diferència d’altres anys, el 2016 s’han incrementat el nombre de vulneracions de la normativa ambiental europea.
Aquesta visió sectorial és una mostra del que passa amb la resta de normes de la UE. L’esmentat informe de la Comissió del 2016 també determina que l’Estat espanyol és el país que més infraccions ostenta, tant pel que fa a l’aplicació o transposició deficients de les normes europees com per l’incompliment dels terminis per aplicar-les. En relació al Tribunal de Justícia de la UE, el 2016 es varen dictar tres sentències favorables a la Comissió Europea i contràries a l’Estat espanyol. Amb aquestes dades, l’Estat figura en el primer lloc del rànquing dels 28 països de la UE amb 91 incompliments. Tota una sorprenen declaració de principis, malauradament real. @manelcunill
“L’Estat espanyol és el país que més infraccions ostenta pel que fa a l’aplicació o transposició deficient de les normes europees”
