La ciutadania és sempre molt més intel·ligent del que els polítics i els analistes creuen. El passat dijous ho va demostrar amb els resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. La gent ha triat guanyadors i perdedors. A nivell de candidatures, hi ha 2 guanyadores clares: Ciutadans i Junts per Catalunya. Ciutadans ha estat la força més votada, però la seva aposta d’assolir una majoria espanyolista (C’s, PP i PSC) ha fracassat. Sorprèn sobretot quan antagonistes com els diaris El País i l’ABC han fet campanya per Ciutadans. Queda clar que era l’aposta del “règim del 78”. Per contra, la llista del president Puigdemont ha remuntat contra pronòstic i se situa com a lògic candidat per continuar com a president. Puigdemont ha acabat en quatre dies amb la CDC d’Artur Mas i amb la seva refundació, el PDCAT. Ara és el partit de Puigdemont, que passa a tenir-ne l’hegemonia absoluta.
La resta de candidatures han perdut. ERC ha estat superada per Puigdemont. El PSC gairebé no millora, contra els seus desitjos i els pronòstics de les enquestes. Els “comuns” s’estavellen per ser unes eleccions polaritzades i també perquè no han sabut interpretar l’actualitat política catalana. La CUP paga el fet de voler condicionar massa coses alhora que pateix pel vot útil independentista. I el PP fracassa doblement: no hi ha majoria espanyolista i passa a ser residual a Catalunya.
Els resultats electorals poden dividir-se perfectament entre l’entorn metropolità de Barcelona i l’anomenada “Catalunya profunda”. L’espanyolisme obté més del 50% a moltes ciutats metropolitanes (Cornellà, Sant Boi, Badalona, Hospitalet, Santa Coloma de Gramenet, etc.). Per contra, a la “Catalunya profunda”, l’independentisme s’enduu dues terceres parts dels vots. Aquesta realitat indica que ningú pot prendre decisions unilaterals, es digui independència automàtica o es digui article 155. I a Sabadell cal tenir en compte el mateix, vista la distribució dels vots segons els barris.
És cert que possiblement mai com ara hagi tingut l’espanyolisme una oportunitat per guanyar electoralment a Catalunya. S’ha rascletat fins al darrer vot, com mai havia passat. I tot així, hi ha majoria independentista. És una majoria suficient per formar govern però insuficient per tirar pel dret. A mitjà i llarg termini millorarà resultats i consolidarà la seva posició, legitimant-la, qui sàpiga tenir intel·ligència política. L’independentisme creixerà si aprèn a no tenir pressa, si sap dedicar-se a convèncer, no pas a imposar. L’espanyolisme millorarà si deixa de menystenir i castigar els independentistes. Qui sàpiga estendre la mà deixant de banda la duresa o la radicalitat, guanyarà la partida catalana a mitjà termini.
Per cert, és molt preocupant una frase deixada anar pel candidat del PP, Garcia Albiol, en la nit electoral. Literalment va afirmar: “estarem a l’oposició durant uns mesos”. Tot sembla indicar, doncs, que Rajoy i el PP podrien optar per endurir l’ofensiva legal, policial i judicial contra l’independentisme. Quants més diputats vagin a la presó o a l’exili, més díficilment hi haurà govern independentista.
Si bé l’independentisme té majoria absoluta en escons, la investidura de Puigdemont pot ser molt complicada. Amb una majoria simple en una segona votació n’hi hauria prou. Però si restem de les files independentistes els 3 electes empresonats i els 5 electes exiliats, quedarien 62 escons. I és que no està clar que ningú surti de la presó i que no es detingui els exiliats si tornen a Catalunya. La suma de C’s, PSC i PP dóna 57 escons. Si els “comuns” de Xavier Domènech no s’abstenen, hi hauria noves eleccions. I compte amb la CUP, que haurà de decidir entre donar suport a Puigdemont o desentendre’s de la votació. Tot i així, possiblement qui actuï de forma que eviti la formació de govern i la convocatòria de noves eleccions podria pagar-ho caríssim.
Qui sigui més generòs i intel·ligent, guanyarà. I la cohesió del país passa indefectiblement per la generositat política.
“ Qui sàpiga estendre la mà, deixant de banda la duresa o la radicalitat, guanyarà la partida catalana a mitjà termini”
