Fa uns dies un professor sabadellenc va escriure en un article una metàfora en la qual una mestra va posar caixes niu per crear un espai natural al voltant de l’escola, però la idea va acabar fracassant perquè cap ocell hi va niar, segons sembla, per manca d’estudis previs. L’autor de la metàfora l’utilitza com a argumentació el·líptica per a qüestionar els nous carrils bici a la ciutat, perquè, segons ell, són un fracàs, en aquest cas no per manca d’ocells, sinoód’usuaris de la bicicleta.
Es refereix bàsicament al nou carril bici de la Ronda Ponent i al previst a l’Avinguda de la Concòrdia. Uns carrils bici que sembla ser molesten els qui veuen la ciutat només en funció dels cotxes i no en funció de les persones, encara que els desplaçaments en cotxe particular dins la ciutat representin tan sols del 20% del conjunt de persones que s’hi mouen.
La implantació dels carrils bicicleta no és un capritx ni estan fets a corre-cuita, com afirma el professor. Baixar el carril bici de la Ronda Ponent de la vorera a la calçada és una demanda de fa molts anys i un requeriment legal per a resoldre el problema de seguretat que comportava, per als vianants i pels ciclistes, un carril bicicleta en una vorera estreta.
La implantació dels carrils bicicleta a tota la ciutat no és únicament una aposta del nou govern de la ciutat, sinó que és una actuació ja prevista en el Pla de Mobilitat Urbana de Sabadell aprovat el 2010. Aquest Pla de mobilitat, tot i ser insuficient per avançar realment cap a un nou model de mobilitat, indica que “cal establir les condicions perquè els desplaçaments en bicicletes siguin segurs, continus i còmodes i dotar a la ciutat de les infraestructures necessàries per aquest vehicle tant pel que fa a la circulació com a l‘estacionament”.
Estendre la xarxa de vies ciclistes dins la ciutat i connectar-la amb la xarxa interurbana és una estratègia obligada per avançar cap una mobilitat urbana sostenible, junt amb altres mesures per estendre i afavorir el seu ús com a mitjà de transport quotidià (xarxa, disseny, seguretat, aparcabicis, promoció, etc.). Unes actuacions que encara manquen de molt recorregut a la nostra ciutat.
El foment del transport públic sostenible, de les vies ciclistes i de la mobilitat a peu, per així poder disminuir els desplaçaments en vehicle privat en les zones urbanes, és un requisit obligat legalment per la Llei 9/2003 de la mobilitat i per la Comissió Europea que obliga les administracions públiques a establir mesures per a reduir l’elevat impacte, atmosfèric i acústic, generat pels vehicles a motor en el medi ambient i la salut de les persones.
Les polítiques i les actuacions que afavoreixin els canvis dels modes de mobilitat no s’han de dur a terme únicament quan hi ha una saturació de la demanda, sinó que s’han de realitzar amb antelació i així poder afavorir i fomentar els canvis a mitjans de mobilitat sostenible, en aquest cas a l’ús de la bicicleta. Si no hi ha vies ciclistes segures és més improbable que la ciutadania s’animi a fer un ús més habitual i intensiu de la bici.
Si volem lluitar contra els efectes del canvi climàtic i realment apostem per unes ciutats sostenibles i al servei de les persones, hem de desterrar la concepció antiga i poc democràtica que mesura la qualitat de la vida urbana en funció de la fluïdesa i del nombre de cotxes que hi circulen i no en funció de la qualitat ambiental i de la salut de les persones.
Tornant a la metàfora, potser aquella benintencionada mestra va fracassar en el seu intent, no tant per no haver comptat prèviament el nombre d’ocells que podien instal·lar-se a les caixes niu, sinó per no haver observat que, a causa de la contaminació que provocaven els cotxes, ja no quedaven ocells.
“Uns carrils bici que sembla ser molesten els qui veuen la ciutat només en funció dels cotxes i no en funció de les persones”
